Una distracció per a la crisi dels quaranta
Aquest estiu Netflix ha estrenat Friends from college ( Amigos de la universidad ). Es tracta d’una sèrie que retrata la vida d’un grup d’amics que es van conèixer vint anys enrere, quan estudiaven a la facultat, i que ja han arribat a la quarantena. Vuit capítols de mitja hora que no pretenen altra cosa que jugar amb els problemes, dilemes, comportaments i situacions emocionals de la gent d’aquesta generació. Hi ha una petita picada d’ullet a l’espectador en l’elenc d’actors, que determina molt el tipus de sèrie que vol ser o el que vol transmetre. Un dels personatges està interpretat per Fred Savage, que és l’actor que als anys vuitanta era el nen protagonista d’ Aquellos maravillosos años. Hi ha, en certa manera, el desig de dibuixar una època i una etapa de la vida.
Una parella en el tràngol infructuós de quedar-se embarassats, una dona gens interessada a tenir parella, un gai en plena crisi sentimental, una professional d’èxit que presumeix d’un aparent matrimoni idíl·lic i un solter follador bastant penques formen el grup de protagonistes. Els vincles passats entre ells, alguns secrets, retrets mal païts i grans moments de felicitat compartits comporten un garbuix de sentiments i situacions que van des de la comèdia fins al patetisme. No és cap gran sèrie de culte. És entreteniment sense pretensions que on demostra més habilitat, sense cap mena de dubte, és a l’hora de tenyir d’amargor situacions que teòricament havien de ser festives. I això provoca instants tragicòmics. De la primera temporada, la festa dels quaranta anys d’una de les protagonistes amb l’actuació sorpresa d’un mentalista és, segurament, una de les millors seqüències de la sèrie.
Per contra, té algunes escenes puntuals una mica barroeres, com si els personatges de Porky’s haguessin crescut i s’haguessin refinat una mica, però que de tant en tant els sortís l’humor una mica groller.
La sèrie és prescindible en el sentit que no hi haurà un abans i un després d’haver-la vist, ni formarà part de la història de la ficció televisiva, ni tan sols serà de les sèries predilectes a nivell personal. I n’ets conscient des del primer capítol. Però és recomanable en el sentit que es produeix una mena de pulsió interior que et fa continuar veient-la. Segurament perquè reconeixes conductes de gent del teu voltant o identifiques problemes o situacions límit que s’han produït en el teu entorn (o a la teva vida), o comparteixes inquietuds, vivències o desànims d’alguns dels personatges.
Un aspecte molt encertat de la sèrie és la construcció dels protagonistes: cap és especialment adorable ni totalment bo. És més, a nivell de guió saben com fer personatges que resultin antipàtics sense que sigui obvi. Són bones persones i gent normal, però tots cometen errors o prenen decisions que no sempre els fan simpàtics, permanentment nobles o honestos. I és en aquestes imperfeccions que, més o menys, qualsevol s’hi pot reconèixer.
