05/07/2017

‘Sense ficció’: ‘Papa don’t preach’

2 min

Immiscir-se en la vida d’una celebritat sempre és atractiu. Però amb La veritable història de Madonna ens vam trobar amb un Sense ficció decebedor, mal elaborat i esbiaixat. Vam patir una versió feixuga, xafardera i sexista sobre la cantant. Tot i mencionar els mèrits professionals obvis, hi havia un cert menyspreu cap a Madonna. Alguna cosa hi deu tenir a veure que el documental fos francès i destaquessin unes declaracions de l’artista en què parlava de París amb desdeny.

En primer lloc, era narrativament monòton, una Wikipedia amb imatges. El guió de la veu en off no estava pensat per al llenguatge televisiu sinó que era un simple redactat biogràfic amb el complement visual. Més enllà d’unes fotos i un vídeo inèdit dels seus inicis, la recerca documental era elemental. El pitjor era el conservadorisme i la carrincloneria que traspuava el text. Que afirmin que un cop casada amb Guy Ritchie “es va convertir en una veritable senyora” denota un judici tendenciós sobre la vida de la protagonista. Què és “veritable senyora”? La frase final del documental era absurda: “Madonna farà costat a la seva filla, una altra espurna de joventut”. Que a la conclusió biogràfica, es jutgi la Reina del Pop com a mare és ridícul i en redueix la seva influència. De fet, l’edat de Madonna obsessionava els autors del documental. Donaven a entendre una rivalitat amb la seva filla per culpa de la seva lluita contra l’envelliment. Denigrant que fins i tot s’entrevistés un cirurgià plàstic per fer hipòtesis sobre suposats retocs estètics i la flacciditat de la seva pell. ¿Això és transcendent en Madonna? ¿Si no en tenen proves, s’ha d’incloure com a conjectura? La veritable història de Madonna, més que divulgar la vida d’una artista d’unes dimensions tan grans a nivell musical, cultural, iconogràfic i empresarial, burxava en qüestions familiars i personals de les quals només hi havia una versió parcial i rancorosa. La insistència a destacar que era ambiciosa, obstinada i egoista, al final era sospitosa: més que explicar el personatge l’estaven construint a conveniència de la suculència televisiva. Se la jutjava com a germana, filla, mare i amiga. En canvi, s’analitzava molt poc (o gens) el seu impacte en la indústria musical, en el món de la moda i les tendències estètiques. La seva astúcia comercial, la capacitat d’avançar-se als nous temps, les influències artístiques, les reivindicacions, el rol femení, el talent pioner i el volum de negoci que acaba generant s’explicaven a partir d’una ambició malaltissa, negativa i descarnada que no s’atribueix a altres grans estrelles com Mick Jagger o Bruce Springsteen. ¿Se’ls jutja a ells com a pares o per les seves arrugues facials? ¿Se’ls retreu l’ambició professional? El Sense ficció no predicava amb la qualitat exigible. De fet, semblava programat per complir amb l’expedient estiuenc televisiu.

stats