Publicitat
Publicitat

CRÍTICATV

La invasió televisiva

Dilluns Pekín Express, el programa d’Antena 3 que desafia els participants a fer una gimcana per terres llunyanes i sense diners, arribava a la final. Més enllà de l’estressant competició entre rivals i l’esgotament físic de les proves, part de l’entreteniment se centra en el xoc cultural. La falta de coneixement de l’idioma, una societat oriental que s’organitza de manera diferent o un tarannà oposat al nostre a l’hora de relacionar-se amb estranys són un incentiu extra del relat. Pekín Express té un component de programa turístic indubtable.

En la final sorprenia una de les proves. Les dues parelles finalistes havien de trobar el logotip del programa enmig de desenes d’edificis de Singapur on la gent viu com en un vesper i anar-lo a buscar. Allà hi trobarien la següent pista de la gimcana. El logo estava imprès en una samarreta estesa en una de les desenes de milers de finestres. Havien d’aconseguir arribar a aquell edifici d’un complex laberíntic i trobar la porta del pis que tenia la samarreta penjada. Les dues parelles van començar a córrer per passadissos inhòspits preguntant de mala manera als habitants de la zona, que no entenien què volien. Eren gent que vivien en unes condicions una mica tristes. Tots tenien una reixa tancada amb diversos cadenats davant la porta d’entrada. Semblaven cel·les d’una presó. Els concursants trucaven a tots els timbres, picaven a les portes i demanaven entrar al pis per mirar per la finestra: “ ¡Please! ¡Entrar! ¡Mirar window!”, i ho acompanyaven d’una gestualitat impacient i angoixada. Veies que alguns veïns obrien la porta esporuguits i miraven entre les reixes. La presència d’una càmera de televisió feia que alguns obrissin amb una sensació d’obligatorietat. Els concursants entraven corrents al pis, que no devia fer més de 40 metres quadrats, i s’abocaven a la finestra per veure si eren a prop de la samarreta. Marxaven sense ni donar les gràcies per abordar una altra llar. Una invasió de la intimitat en tota regla. Veies a dins dels pisos criatures menjant en una taula, un senyor en un sofà... persones alienes a l’espectacle televisiu que de cop passen a formar part del xou sense ser preguntats. El concurs és una mena d’invasió prepotent, abusa de la docilitat dels autòctons. ¿Deixaríem entrar a casa nostra uns senyors de Singapur que no entenem, que són cridaners, que estan nerviosos i suats, que van carregats amb motxilles, que ens piquen a la porta i que van acompanyats d’una càmera de televisió?