Dijous a Els matins de TV3 l'Helena Garcia Melero va confrontar els espectadors amb un tema duríssim i molt delicat de parlar-ne a la tele. L'autora del llibre Palabras que consuelan , la Mercè Castro, ens explicava la seva vivència del dol després de la mort d'un fill. Tot just presentar la Mercè i que ella comencés a explicar amb una serenitat exquisida la seva història se't negaven els ulls. I, sorprenentment, vam descobrir de seguida que a l'Helena Garcia Melero li estava passant el mateix. I, més tard, a la redactora del programa també. Les llàgrimes s'encomanaven en qüestió de pocs segons, gairebé de manera automàtica. I era evident que el realitzador del programa feia filigranes per no dramatitzar amb imatges una conversa que pretenia ser tot el contrari. Mostrava les mans de la convidada, una fotografia del decorat... perquè l'entrevista ja era prou emotiva i contundent per afegir-hi les llàgrimes. És el que té la televisió pública: que fuig del sensacionalisme quan, en una altra cadena, es recrearien en el pla detall de la llàgrima de la presentadora que procura fer el cor fort. La trucada d'una mare que havia perdut feia un mes el seu fill de dos anys per una leucèmia va tornar a commoure'ns. Als espectadors, a la Melero i als companys de la tertúlia. L'Empar Moliner, que va aconseguir captenir-se tot i la consternació global, va poder preguntar i agafar el relleu de l'Helena en algun instant complicat. A mesura que avançava la conversa vam sentir fins i tot com algú se sonava fora de pla. I semblava més per causes emotives que víriques. No eren ni les dotze del migdia que la tele ens havia deixat fora de joc i vam comprovar com la pantalla és un molt bon conductor de l'empatia a l'hora d'acompanyar algú en el sentiment. Tot i el discurs positiu i raonable de la Mercè Castro, tot i l'afany del realitzador per no burxar en la ferida, tot i la lluita de la Melero per executar de manera professional la seva feina, hi ha un tema universal que té una potència extrema per commoure't com a espectador. Especialment si tens fills. Inicialment, si vaig aguantar davant la pantalla va ser, exclusivament, per motius televisius professionals. Personalment hauria canviat de canal per no afrontar aquelles pors vitals que mai no vols mirar de cara. Va ser un instant televisiu contradictori del qual al final no gosaves apartar la mirada pel profund respecte i compassió que et provocaven aquelles mares.
