02/01/2017

Concert de Cap d’Any amb analgèsics

2 min

La tele posa la banda sonora a moltes llars el primer dia de l’any. Té una audiència impressionant. Només a Catalunya, La 1 de TVE va arrasar diumenge amb un 33% de quota de pantalla i 421.000 espectadors. Es calcula que el veuen fins a cinquanta milions d’espectadors arreu del món. El 1962 va ser la primera vegada que TVE va retransmetre el concert de Cap d’Any des de Viena, però de manera ininterrompuda no es va començar a fer fins al 1973. Des d’aleshores, la manera com es mostra el concert als espectadors ha canviat molt. Més enllà del director de torn que agafi la batuta de la Filharmònica de Viena i el repertori que triï, a nivell televisiu és tot un espectacle. La manera com la realització escolta la música i arriba amb la precisió d’un metrònom a ensenyar com comença a tocar un músic, o visualitzar la preeminència d’un instrument en un instant concret és fascinant. Denota els coneixements musicals de l’equip de realització i l’extraordinària i meticulosa preparació prèvia que requereix l’esdeveniment. L’emissió combina amb destresa l’acompanyament visual de la música, l’exhibició dels racons arquitectònics de la Sala Daurada del Musikverein, el protagonisme del Maestro i les reaccions del públic de platea.

Aquest any, la mitja part del concert la van farcir amb un documental sobre Viena de factura impecable, però, com és habitual, molt carrincló. Aquesta vegada es van moderar amb els inserts d’escenes de ballarins. El realitzador d’enguany, Michael Beyer, disposava de catorze càmeres en HD. La sala amb forma de capsa de sabates de ben segur que a la tele sembla més gran del que és en realitat. En alguns plans generals es pot observar, afinant la vista, les desenes de cables gairebé transparents i els petits micròfons que pengen sobre l’orquestra i el públic per aconseguir un so d’altíssima qualitat.

José Luis Pérez de Arteaga és el periodista de RTVE expert en música clàssica que fa la narració per a Espanya del concert de manera amena i propera. Els seus coneixements són extraordinaris i l’experiència acumulada en els concerts de Cap d’Any l’han convertit en un pou d’anècdotes i records que donen gruix a la retransmissió. Contextualitza cada peça musical, dona a conèixer la trajectòria i singularitat del director i està al cas del més mínim detall del que veiem. Un dels moments ja emblemàtics és quan s’arriba al final oficial del concert però encara falten els clàssics bisos, com el Danubi blau. Pérez de Arteaga ho aprofita per enviar salutacions misterioses amb un punt còmic: “Todo el mundo sabe que el concierto no ha terminado [...]. Lo saben los consumidores de Aciclovir, los fabricantes de Tramadol y hasta los adeptos al Ácido Ibandrónico”. Una dosi minúscula de sentit de l’humor en un concert que, tot i ser tan popular, té alguna cosa d’exquisit i sofisticat per començar l’any. Potser necessari per compensar l’esperpent televisiu de la nit anterior, que ni amb sobredosi de calmants es fa més lleuger.

stats