24/07/2017

El dia més ridícul d’Elvis Presley

2 min

El juny del 1956 un jove Elvis Presley va actuar en el programa The Milton Berle Show de la NBC. No era, ni molt menys, la primera vegada que anava a un programa de televisió. Però fins aleshores ho havia fet cantant balades que sobretot requerien primers plans o cançons que acompanyava amb la guitarra acústica, de manera que l’instrument li tapava part de la seva anatomia, que, setmanes més tard, esdevindria clau per al seu èxit definitiu. Aquell dia, el rei del rock va triar Hound dog, i mentre la cantava va enretirar la guitarra i ho va donar tot per convertir la seva actuació en un acte provocador, irreverent, escandalós i, per descomptat, inoblidable.

Elvis tenia vint-i-un anys i Amèrica sencera va descobrir, per primera vegada, aquell noi tan dolç que cantava Heartbreak hotel a la ràdio, però aquesta vegada de cos sencer i fent uns moviments de maluc que des d’aleshores esdevindrien el seu segell característic.

La reacció en els principals mitjans de comunicació va ser molt negativa. El crític del New York Times va considerar que aquell noiet agosarat no tenia ni talent per cantar ni oïda. “La seva única especialitat és moure el cos compulsivament, com ho farien les rosses exuberants en un cabaret”. Al New York Daily News el van titllar d'“animalista que s’ha de limitar a immersions i bordells”. El New York Journal considerava que imitava la dansa d’un aborigen. Fins i tot el Setmanari Catòlic d’Amèrica va publicar una advertència: “Alerta amb Elvis Presley”.

I és obvi que hi van anar molt, d’alerta, perquè un mes més tard, Elvis Presley visitava el plató del The Steve Allen Show, també de la NBC. La cadena no volia renunciar a la repercussió que estava tenint Hound dog, però de cap manera volien repetir l’escàndol dels malucs. Els responsables del programa van idear un mètode de censura molt peculiar. Van decidir que Elvis Presley no cantaria a l’audiència ni mirant a càmera, sinó a un gos, concretament a un Basset Hound. Així, la cançó esdevindria literal. La pobra bèstia es deia Sherlock i la van disfressar amb un barret de copa.

Elvis va sortir a l’escenari, va acariciar el morro del gos, que li va deixar la mà plena de baves, i va començar a cantar. “You ain’t nothin’ but a hound dog / Cryin’all the time / Well, you ain’t never caught a rabbit / and you ain’t no friend of mine...” El pobre Basset, que tenia la cara d’avorrit de tots els Bassets, ni tan sols se’l mirava. El significat al·legòric de la lletra va quedar fulminat. I Elvis, més pendent de l’animal que dels seus malucs, va moderar per força els seus instints.

Elvis Presley, en les seves futures entrevistes, va recordar sovint aquest moment com un dels més ridículs de la seva carrera. Amb tots els inconvenients, però, fins i tot ell estava d’acord que va ser la televisió qui el va convertir en el Rei del Rock.

stats