28/06/2017

Elogi a la gent normal

2 min

Dimarts a la nit el programa La gent normal va ser molt commovedor. Especialment el testimoni de la Gina, la seva filla Maria, i l’Encarna. L’emissió se centrava en l’alcoholisme, una malaltia a la qual es para molt poca atenció en els mitjans. “És lletja i fa molta vergonya”, deia la Gina per descriure-la. És significatiu que el programa, que procura portar algun testimoni més o menys popular, en aquest cas no el tingués. Però no va caldre: la serenitat de la Gina i l’Encarna a l’hora d’explicar la seva història personal tan difícil t’atrapava poderosament. Agnès Marquès feia preguntes molt breus i concretes, i darrere de cada interrogant seu creixia un relat duríssim. Però en cap moment va ser un programa dramàtic ni morbós. La tranquil·litat de les dues convidades, la seva sinceritat i l’exigència amb elles mateixes, sense caure mai en l’autocompassió ni l’excés d’emoció, va convertir La gent normal en una de les seves emissions més contundents. De fet, la Gina i l’Encarna, que ara exerceixen totes dues de terapeutes, fins i tot va semblar que en algun moment intentaven donar un cop de mà al Jose, l’altre convidat.

La sessió de teràpia de l’Encarna amb un grup d’alcohòlics en fase de rehabilitació era impactant. T’adonaves de com les pel·lícules han distorsionat el relat sobre l’addicció a la beguda. Aquell grup de persones parlant sí que era, més que mai, la gent normal, i no uns estereotips. Senyores grans, avis, mares de família explicant com s’ho havien fet els últims dies per no caure en la temptació que els posa, cada vegada, el consum social d’alcohol: festes familiars, l’aperitiu en una terrassa amb unes amigues o fins i tot acompanyar la neta a un partit de futbol. Sorprenia com explicaven amb naturalitat que persones del seu entorn els oferien alcohol. O la dona que recordava l’època que sortia al carrer i amagava l’ampolla de cava al carro de comprar.

Però el que va ser demolidor i intens va ser el testimoni de la Maria, la filla de la Gina. Va explicar la seva etapa escolar i l’adolescència amagant que tenia una mare alcohòlica, les pors que això li comportava, la vergonya que li feia i com va estar anys sense demanar ajuda. La Maria tampoc es va emocionar ni ho va fer dramàtic. La seva eloqüència explicant el seu patiment era, precisament, el que impactava. De fet, va ser l’únic moment en què vam veure la Gina emocionada: escoltant la seva filla.

La gent normal té alguna cosa terapèutica, és una mena de bàlsam per a l’ànima. L’èxit rau en el to i la construcció del grup. I en el missatge positiu que sap transmetre a l’espectador: sempre és des de la superació, mai des del lament. El programa de dimarts passat pot donar esperança i reconfortar aquells que hagin admès la seva situació. No només és servei públic. És sensibilitat.

stats