Josep Cuní se’n va a l’Iraq
Diumenge al vespre a 8TV van emetre Els innocents de les guerres, un documental en què Josep Cuní viatja fins a la ciutat d’Irbil, a l’Iraq, per conèixer la feina que està fent l’Unicef amb els nens dels camps de refugiats. L’audiència no va ser especialment significativa (1,5% de quota i 46.000 espectadors) però està bé que la cadena privada tingui la iniciativa de fer aquests especials.
Els innocents de les guerres és un documental fet amb la col·laboració de l’Unicef i, per tant, al llarg del relat es va resumint la bona feina que duu a terme l’organització. Potser per això la realització segueix una mica les pautes pròpies del llenguatge audiovisual dels anuncis d’ONGs: el documental arrenca amb imatges a càmera lenta dels nens amb música emotiva, intentant afegir un dramatisme i una poètica que sovint estan més a prop del llenguatge visual del màrqueting publicitari (o del publireportatge) que del llenguatge documental més realista.
Els innocents de les guerres permetia veure fets interessants: com sobreviuen alguns refugiats que no volen estar-se en un camp coordinat per una ONG, el primer dia d’escola dels nens gràcies a l’Unicef o el contrast entre la vida quotidiana al centre de la ciutat d’Irbil i el que passa a la perifèria.
Però el documental va pecar d’un excés de veu en off que no deixava respirar les imatges ni que parlessin per elles soles. Hi havia una manca absoluta de confiança en la capacitat de l’espectador per deduir el que evidenciaven les imatges. La veu de Josep Cuní reiterant de manera permanent el que la imatge ja mostrava li atribuïa un protagonisme excessiu i una voluntat exagerada d’instruir l’espectador: “Té la veu trencada i la mirada abatuda [...], quan torna a guardar la foto ho fa amb la mateixa delicadesa que quan se l’ha tret”, “Així viuen milers de nens i nenes a l’Iraq: descalços, en barraques al mig del no res...” Era un guió innecessàriament descriptiu amb el que ja vèiem. A més, l’entonació de Cuní era excessivament afectada i amb una narració que pecava de dramàtica i que indicava a l’espectador quan i com s’havia de commoure: “Costa escoltar el seu relat sense enfonsar-se” o “El seu somriure és la derrota dels bàrbars que l’han deixat així” o “Vides completament aturades. Tot plegat, desolador”. Ja ho deduíem sense que Cuní ens ho advertís. Cuní, a més, va començar i acabar el documental parlant d’ell, a l’inici explicant què faria en cas que no li poguessin garantir la seva seguretat i, al final, tancant la narració parlant dels seus sentiments: “Jo, com el poeta, tinc ganes de xisclar davant tanta impotència”, deia. No sé si després de veure tant dolor i tanta desgràcia aliena el reporter es pot permetre el luxe de concloure el documental parlant d’ell mateix i del seu propi malestar.
