‘Nit i dia’: en volem més!
Final de la segona temporada de Nit i dia, que demana a crits una tercera. Han quedat trames pendents de manera molt ben calculada per deixar la porta oberta a la continuïtat, sobretot amb l’USB amagat dins d’un llibre de l’extensíssima llibreria del Benet.
La virtut d’aquesta sèrie és com els guionistes han sabut crear un entramat molt diferent respectant l’essència en la nova etapa. La Sara ha anat creixent argumentalment i hem entès les causes que podrien justificar algunes actituds seves en la primera etapa. El Benet ha sigut un assassí tan singular com ho va ser en el seu moment el mataiaies. Més carregat de lirisme en el seu comportament i amb una doble vida que donava molt de joc televisiu, ha regalat escenes que passaran a la història de la cadena.
Potser la segona temporada ha sigut més efectista. Ha fet molt ús d’un llenguatge televisiu ple de referències visuals i trames argumentals una mica clàssiques i fins i tot tòpiques, però també és cert que les ha sabut aplicar i combinar molt bé, amb domini del gènere i de la tècnica i amb un resultat molt efectiu. Si la sèrie grinyola en algun instant, la mateixa ficció ho compensa minuts més tard amb algun encert.
El guió d’aquesta segona temporada tenia elements una mica forçats i un excés de coincidències. Les trames més diverses confluïen en el mateix entorn de personatges. Però al final s’acceptava com una convenció per guanyar en contundència. També han jugat bé amb el factor argumental de la imprevisibilitat com un element més per generar inquietud: que li robessin el cotxe al Benet amb el cadàver al maleter va donar oxigen a la trama.
El que és evident és que la sèrie ha demostrat com els responsables van dominant cada vegada més el monstre que han creat i fins i tot s’atreveixen a jugar-hi. Traspua un cert divertiment creatiu, tant en el llenguatge audiovisual com en els recursos per generar nous conflictes. La manera com han abordat la pederàstia connectant-la a autoritats responsables del comitè d’organització dels Jocs Olímpics de Barcelona era magistralment sibil·lina. I està molt bé que la ficció autòctona entronqui amb la realitat social i política del país, perquè la fa molt més elaborada.
El final -amb cameo inclòs del director Oriol Paulo, la reaparició simultània del mataiaies i el Lluís en un moment crític, la dilatació en la resolució del segrest de la Sara i l’impacte de l’autoamputació del polze- tornava a demostrar un atreviment trapella en la manipulació de la sèrie.
Per tot això, cal una tercera temporada. Perquè com a espectador no només t’interessa la trama de Nit i dia sinó també apreciar com evoluciona la mestria en el procés de creació de la sèrie.
