10/07/2017

Els ‘youtubers’ arriben a la tele

2 min

Diumenge el 30 minuts va tenir el gran encert de mostrar una realitat que està quedant molt diluïda: el fort impacte dels youtubers. Joves que a través de vídeos domèstics que pengen a internet creen legions de seguidors i els influeixen en els productes que consumeixen, la moda i una determinada estètica. Rubius, Jordi Wild, Auronplay, Dulceida... són també els nous generadors d’una manera de comunicar, de relacionar-se i de fomentar uns rols de conducta i uns estereotips. És el que tenen els líders d’opinió. Per a les generacions més joves, aquests youtubers són els nous creadors de valors. Mentre els youtubers són molts conscients del que és negoci, del que és creativitat i del que és sobreactuació en el seu espectacle, no queda clar que el seu públic ho pugui distingir amb tanta facilitat.

Impactava especialment el cas de Mikeltube, l’esperpent elevat a la màxima potència, en què un nen de set anys i el seu germà de tres copien el mètode i es dirigeixen a nens molt petits. Per descomptat, la mare explicava com gaudien els seus fills amb aquest xou, però la mirada crítica de l’espectador permetia valorar-ho amb més distància: pedagògicament, ¿com influeix en nens tan petits convertir-se en fenòmens mediàtics i adquirir aquest protagonisme social constant?

Ara bé, el reportatge deixava de banda aspectes molt importants. Sobre el volum de negoci que mouen aquests youtubers i els seus beneficis s’hi va passar de puntetes. S’abordava la qüestió amb unes simples declaracions d’un representant que evitava revelar-ho, però a nivell periodístic la dimensió econòmica d’aquest fenomen va quedar anul·lada amb massa facilitat.

Tampoc es va aprofundir en un element clau donada la seva enorme influència en les generacions més joves: quins són exactament els valors que transmeten els youtubers de més èxit? Quins estereotips fomenten? Quines actituds posen en valor? Quin és el contingut i el nivell dels seus missatges? ¿Les idees que transmeten, quina complexitat i maduresa tenen? Quin ús fan del llenguatge i l’agressivitat verbal? El 30 minuts va ser superficial i fins i tot va destil·lar una certa síndrome d’Estocolm amb els protagonistes. Va faltar, de llarg, una anàlisi més crítica i profunda i va retratar un fenomen molt bèstia de manera molt plana. Va ser objectiu, però va pecar de poc incisiu. Com és habitual, els protagonistes es van excusar en l’enorme sacrifici que comporta pensar i gravar uns continguts (ui, sí) i es van defensar amb allò del “Jo no educo a ningú”. La resposta clàssica dels responsables de continguts més superficials. I el retrat habitual dels que neguen que tinguin cap mena de responsabilitat en l’impacte de la seva pròpia feina. El més preocupant: el desinterès i la resignació dels pares sobre el que consumeixen els fills. I si mireu els disbarats i el simplisme d’aquests ídols dels adolescents és obvi que res és tan innocu com fan creure. L’entreteniment també té ideologia i valors.

stats