¿Entre els nostres o entre nosaltres?

Quan just feia un mes dels atemptats a Barcelona i Cambrils, el 30 minuts de TV3 posava el focus sobre la cèl·lula de terroristes originada a Ripoll a través de l’imam Es Satty. El títol del reportatge, Entre els nostres, era confús i poc encertat. Potser hi deuria haver la bona voluntat de considerar nostres els musulmans de Catalunya i la manera implícita de referir-se als terroristes com els intrusos que no s’hi poden equiparar ni confondre. O potser nostres es referia als catalans en general, o els habitants de Ripoll, en un sentit més genèric. Però fer servir els pronoms possessius quan es parla de persones i qüestions identitàries és molt delicat. Aquest nostre és susceptible de ser entès amb certa superioritat ètnica, cultural o religiosa: els adoptem com a propis però no són com nosaltres. És a dir, són nostres però no són nosaltres. De fet, potser un Entre nosaltres hauria sigut més pertinent i equànime.

De fet, el contingut del reportatge s’orientava en aquest sentit. Comptava amb molt bons testimonis de l’entorn de convivència habitual dels terroristes a Ripoll: els seus amics de l’institut, l’empresari que en tenia un de contractat com a treballador, la tècnica d’educació de l’Ajuntament que els havia vist créixer, la responsable de gestionar els seus currículums i buscar-los llocs de treball... El testimoni de Wafa Marsi, amiga de les famílies dels autors dels atemptats, era excel·lent per la manera com va matisar les dificultats que suposa, a un nivell més personal, compaginar dues cultures. Però ella mateixa, amb les explicacions davant la càmera, era un exemple rotund de com n’és d’absurd, a aquestes altures, distingir entre nostres i nosaltres.

Les figures dels experts van complementar molt bé el reportatge, aportant un relat que ha costat molt que s’incorpori en la narrativa dels mitjans de comunicació en general: el fet que el nivell d’integració (feina, coneixement de l’idioma, entorn d’amistats...) no és determinant per evitar la radicalització. Aquest és, segurament, el punt d’inflexió més evident que ha provocat l’atemptat a nivell periodístic.

El seguiment de l’imam Es Satty que va fer el 30 minuts, repassant la seva trajectòria personal i geogràfica, era molt revelador. Delatava on havien fallat els mecanismes de control. Quan s’investigaven els seus moviments a Bèlgica, on Es Satty va veure frustrades les seves expectatives per encapçalar una mesquita, s’entrevistava un càrrec de l’Ajuntament de Vilvoorde que cridava l’atenció: una “cap del servei d’antiradicalització”. Del seu testimoni quedava clar que allà els engranatges de precaució van funcionar molt millor que a Espanya. En tot cas, el 30 minuts delata, en el fons, en la forma (i en la subtil patinada del títol), que queda molt per aprendre i millorar en tots els àmbits.