Publicitat
Publicitat

CRÍTICATV

Un ‘revival’ històric

TVE ha portat a La 1 el talk show nocturn Alaska y Segura en un gest televisiu agosarat i diferent del que solen ser les decisions conservadores d’aquesta cadena. Més enllà de l’interès que puguin suscitar en cadascú els continguts d’aquest programa i la capacitat individual dels espectadors per suportar la sobredosi televisiva de Santiago Segura, és innegable que es tracta d’un programa amb personalitat. Dilluns a la nit es va produir una escena curiosa com a homenatge a un gran instant que ha marcat la història de la tele a Espanya. Van fer coincidir en el plató l’escriptor i dramaturg Fernando Arrabal i Fernando Sánchez Dragó per commemorar un espectacle tan lamentable com còmic que es va emetre per TVE el 1989.

En la tertúlia El mundo por montera, que aleshores moderava Sánchez Dragó, hi participava un Arrabal en unes condicions d’embriaguesa absoluta. “ ¡El milenarismo va a llegaaaaar! ”, cridava vehement l’Arrabal mentre feia tentines pel plató. S’asseia en una petita taula de vidre per increpar la resta de col·laboradors: “ ¡Dejad hablar a la minoria silenciosa! ”, exclamava l’home embarbussant-se. Quan va tenir ganes d’orinar va marxar de l’estudi perdent l’equilibri i fent un petó a la galta d’un altre convidat. El seu discurs era inconnex. Dilluns l’Alaska li va fer mirar un fragment d’aquella escena. No era precisament el clímax del seu deliri per no ridiculitzar-lo vint-i-sis anys després. Arrabal es va excusar dient que aquell dia va demanar aigua i li van portar per error un got ple de chinchón. Es va encarregar de desmentir-ho ràpidament Sánchez Dragó. Va afegir que aquell dia l’escriptor va acabar desmaiat a terra i amb els ulls en blanc. Arrabal, animat per l’escena, va tornar a fer un monòleg apoteòsic i surrealista passejant-se pel plató mentre explicava disbarats sobre neteges d’estómac. Sánchez Dragó i els dos presentadors se’l miraven amb condescendència. Dragó, Arrabal i Alaska ens transportaven a la tele pública de la infantesa i la joventut. Però aquell magnífic instant de bogeria absoluta que marca una època a la televisió ara és una simple anècdota fora de context. La tele ha condemnat un intel·lectual com Arrabal a semblar un simple pallasso embriac per sempre. L’evolució de l’espectacle televisiu i els continguts porqueria han anihilat la nostra capacitat de sorpresa. Res ens escandalitza, tot ens sembla teatralitzat i provocat. Però veure ara l’escena del 1989 d’Arrabal embogit ens porta la melancolia de quan encara érem espectadors purs i ingenus, capaços d’astorar-nos.