La simbòlica llum d’Elna
Divendres a la nit TV3 va programar la TV movie La llum d’Elna. Va ser líder d’audiència amb 382.000 espectadors i un 15% de quota, resistint estoicament el furor televisiu que generen Tu cara no me suena i La Voz kids. La pel·lícula se centra en la maternitat que la infermera Elisabeth Eidenbenz va instal·lar a Elna, al costat dels camps d’internament del sud de França. L’èxit de la producció rau, sobretot, en la història. Està basada en fets reals i carregada d’èpica i emotivitat. Els drames que juguen amb la vida i la mort i les situacions doloroses i atzaroses que això suposa tenen una intensitat narrativa extraordinària. Hi hem de sumar, a més, un elenc d’actrius interessant i eficaç. Molt destacables les interpretacions de Noémie Schmidt -l’actriu que fa d’Elisabeth-, Nora Navas, Nausicaa Bonnín i Natalia de Molina. Més delicat és jutjar la interpretació de Blanca Romero amb la veu de Sílvia Bel. La versió doblada potser resulta més fàcil i comercial però homogeneïtza la multinacionalitat d’aquella maternitat. Els personatges ho han d’explicar, perquè s’apreciï aquesta característica de la maternitat. I aquest és un altre problema de la TV movie : el guió. Tot es verbalitza massa i els personatges semblen estar posseïts per un llibre d’història que reciten per donar, a cada intervenció, l’evolució dels esdeveniments, els matisos complementaris, l’èpica i la transcendència d’aquells fets. L’estructura narrativa és correcta i gestiona molt bé els conflictes però a nivell de diàlegs és, en molts passatges, artificial, forçada i excessivament literària.
La manca de recursos per tirar endavant aquest projecte es feien evidents. El vestuari i l’ambientació eren acceptables i a nivell de realització eren obvis els esforços per donar-hi una pàtina visual bonica sense que es notessin les limitacions del pressupost. La direcció queia, en ocasions, en certa artificiositat teatral. L’instant més inacceptable era l’escena final de la Suïssa nevada. Filigrana digital de baixíssima qualitat, que et fa plantejar si no hi havia una manera menys esperpèntica de mostrar l’Elisabeth al seu país.
Però la història és tan emotiva que atrapa si prescindeixes dels aspectes purament més tècnics i televisius. Tot el conflicte al voltant de la Maya i els seus fills, la traïció del doctor Hubert, la tragèdia que força el vincle amb l’Aurora i la fugida del David tenien una intensitat narrativa eficaç. La llum d’Elna enllaça amb el present de manera molt oportuna (de fet, així ho expliciten els títols de crèdit i així sembla traspuar d’algunes frases del guió). Sensibilitzats amb la situació actual dels refugiats a Europa, la TV movie agafa una dimensió simbòlica. I és trist pensar que ara s’estan vivint als camps de refugiats les històries que d’aquí vint, trenta o quaranta anys veurem a les pel·lícules. I a alguns els impactarà més la ficció que ara les notícies.
