Publicitat
Publicitat

CRÍTICATV

‘El so de la por’

Els que vau ensopegar, segurament de casualitat, amb el programa cultural Tria33, dissabte a la nit, vau estar de sort. Els que no el vau veure (és lògic per la falta de promoció i la mala ubicació a la graella) sempre sou a temps de  recuperar-lo al 3alacarta. L’espai de cultura del 33 va emetre El so de la por, un magnífic reportatge de mitja hora que repassava les bandes sonores de terror en la història del cinema. Psicosi, L’exorcista, Tiburón, Halloween... Unes pel·lícules que han penetrat en el nostre subconscient a través de l’oïda. El reportatge resseguia el so de la por des del 1908 amb L’assassinat del duc de Guisa, la primera banda sonora cinematogràfica de la història en què la música ja reforçava la intensitat d’un crim. De tant en tant apareixia una veu en off greu que forçava l’entonació terrorífica. Més que por, feia una mica de riure, perquè no acabava de resultar gaire creïble. Però malgrat aquest detall el reportatge era extraordinari a tots els nivells: pel que explicava sobre la història del cinema, per la quantitat d’exemples i per les diferents modes de les bandes sonores de terror. També per les estratègies i els segells personals de diferents compositors i dissenyadors de so per crear determinats climes. El tractament visual de la imatge i els diferents trucs de realització d’ El so de la por ajudaven a potenciar i explicar el que l’àudio volia transmetre. Utilitzant escenes visuals terrorífiques (algunes una mica tòpiques, com nens vestits amb camisa de dormir i nines inquietants) s’explicava sense necessitat de la paraula de quina manera la imatge i el so s’entrellacen per crear sensacions inquietants a l’espectador. Sensacionals tots els exemples del cinema fantàstic dels anys 70 per explicar què és el “ triton”: la successió de diferents notes discordants que van ser prohibides per l’Església al segle X perquè les considerava “ diabulus in musica”.

“Escoltar la imatge per veure la música”, deia el compositor Arnau Bataller per explicar de quina manera s’aconseguien resultats extraordinaris. “Si hi ha dubtes entre la imatge i la música, sempre confiem en el que ens diu la música”, explicava. I ho comprovàvem a través de Malson a Elm Street, en què l’escena aparentment idíl·lica de les nenes saltant a corda ja ens fa preveure que allà hi plana el perill. Un treball excel·lent que és una llàstima que passi desapercebut. Que intens que pot ser el so de la por i que bonic que és quan veus que a la tele algú aprofita totes les possibilitats del llenguatge que et dóna el mitjà.

PUBLICITAT
PUBLICITAT