Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

El subtext de 'La Xirgu'

Dijous a la nit TV3 va estrenar La Xirgu, el telefilm que retrata el perfil de l’actriu a partir de l’accidentada estrena de Mariana Pineda, de Lorca, al Teatre Principal de Barcelona el 1927. Es tracta d’una producció televisiva correcta i modesta, sense pretensions. No és una pel·lícula que t’arrossegui però és prou entretinguda i digna per badar davant la tele un dijous a la nit. El millor són les interpretacions de Laia Marull, fent de Margarida Xirgu, i Míriam Iscla, fent de la seva protectora assistent. Per sort, el paper d’aquesta segona era més reduït perquè si no hi havia el perill que la contundència i energia d’Iscla engolís el vigor de la Xirgu i descompensés els papers. Amb tot, Laia Marull té un bon equilibri a l’hora d’interpretar dones complexes de personalitat forta, com ja vam veure amb Ermessenda. Marull té un geni contingut que comunica un ímpetu molt precís a l’espectador, sense desbordar-se i embafar el relat. A la vegada, sap transmetre molta intensitat a través de la mirada i els silencis, cosa que en televisió sempre s’agraeix, perquè tota l’emoció que no calgui transmetre amb paraules eleva la qualitat del guió televisiu.

La Xirgu és una fusió de teatre i televisió, que es va entrellaçant fins al clímax final, amb la representació definitiva de Mariana Pineda, on tots dos gèneres queden acoblats. L’espectador queda absorbit com un espectador teatral més en la culminació de la narració. El guió està ben estructurat a partir de tres trames. D’una banda, la trama política: la lluita entre la llibertat creativa i el poder censor de la dictadura. També hi ha la trama amorosa, molt subtil, entre la Xirgu i en Miquel, company seu a l’escenari. I, finalment, la trama cultural, que relata la rivalitat artística entre García Lorca i Valle Inclán.

El que atrapa més l’espectador és, però, la trama política. El braç més feixista del periodisme connectat amb les autoritats repressores intenta avortar l’estrena de Mariana Pineda, pel temor d’un missatge massa progressista, alliberador, que trenca amb la conducta retrògrada imposada per la dictadura. En aquest sentit, es pot fer una lectura de La Xirgu en clau d’actualitat, perquè evidencia com les institucions governamentals posen tota la maquinària possible per aixafar tot acte que permeti a les persones pensar amb llibertat i crear una opinió que vagi més enllà dels cànons establerts pel règim. “Visca la Xirgu!”, sentim com li criden pel carrer un cop ha aconseguit representar la funció malgrat els constants obstacles. I, per la mirada feliç i intensa de l’actriu, s’entén el crit com un cant a la llibertat d’expressió.