Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

La teoria de l'entrevista compartida

ATV3 van decidir que dos periodistes, Lídia Heredia i Carles Prats, entrevistarien el president de la Generalitat. Em pregunto quin criteri periodístic et fa pensar que és una bona idea. Qualsevol dels dos periodistes hauria fet una entrevista millor si l'hagués dut a terme en solitari. D'entrevistes compartides entre diversos periodistes n'hem vist moltes, però cap de bona. Les bones entrevistes les fa un sol. Bàsicament perquè no es tracta només de fer preguntes i esperar les respostes. És una estratègia de batalla. En tota entrevista s'accepta una lluita entre els dos bàndols. És un joc entre entrevistat i entrevistador en què cadascú intentarà fer servir els seus propis recursos per vèncer l'altre. Guanyar vol dir, simplement, acabar la conversa amb els objectius que un mateix (entrevistador o entrevistat) s'havia fixat a l'inici. Tota bona entrevista té un camí, un recorregut meditat, uns plantejaments d'evolució. Són petites fites per aconseguir un resultat final. Durant l'entrevista el periodista anirà prenent decisions sobre la ruta que s'havia marcat d'inici: canviar el to, modificar el recorregut de la conversa, saltar-se un tema per posar més èmfasi en un altre. Hi ha molts motius que poden fer prendre aquestes decisions: l'estat d'ànim que es detecta en l'entrevistat, o un abús de la retòrica per perdre temps, o simplement identificar quina és l'estratègia de batalla del teu rival i modificar el plantejament personal per fer-hi front de manera més eficaç. Quan un únic periodista fa una entrevista pren aquestes decisions internament, amb un diàleg amb ell mateix. Quan hi ha més d'un periodista aquesta possibilitat es perd. Els periodistes no poden aturar la conversa i replantejar l'entrevista. Tampoc poden advertir-se l'un a l'altre de qüestions que han detectat. Si algun dels periodistes pren una decisió o fa un canvi sobre el que s'havien marcat prèviament corre el risc de deixar fora de joc l'altre. Cap periodista gosarà trair el que ha pactat i decidit amb el seu col·lega. Així doncs, queden lligats de mans i peus al que s'havien fixat inicialment. Per la seva banda, l'entrevistat (sobretot si és un polític) anirà trobant les dreceres més ràpidament per construir els seus mecanismes de defensa. Per tant, fer les entrevistes compartides al president, al cap de l'oposició o a qualsevol polític és un error. Els periodistes perden part de la seva eficàcia i el polític és qui hi sortirà guanyant sempre. En el futbol de pati d'escola això també té un nom: "Dos contra u, merda per a cadascú". Potser ja és això el que volien.