Publicitat
Publicitat

HISTÒRIES DE LA TELE

Les turbulències de ‘Luz de luna’

La sèrie Luz de luna ( Moonlighting, 1985-89) amb Cibyll Shepherd i Bruce Willis és recordada per la forta tensió sexual no resolta i la bona química entre els actors. Moonlighting era una exclusiva agència de detectius regentada per l’exmodel Maddie Hayes. De fet, el nom de l’agència era conseqüència d’un dels xampús que havia publicitat. En arruïnar-se, no té més remei que tirar endavant l’empresa amb el gandul d’en David Addison al capdavant. El creador i productor de la sèrie era Glenn Gordon Caron, que abans havia creat Remington Steele. Amb Luz de luna, tornava al món dels detectius però inspirant-se en les comèdies de Howard Hawks: equívocs constants, tensió sexual i diàlegs molt ràpids, simultanis i incisius. Els guions triplicaven la llargada del que era habitual per a una sèrie d’una hora. Un dels segells de la sèrie eren els monòlegs dels actors a càmera per explicar als espectadors interioritats de les gravacions. Però la realitat de Luz de luna era menys còmica.

Aleshores Bruce Willis era un desconegut. Va superar un càsting fet entre tres mil actors. Shepherd, l’estrella consolidada que calia rellançar, volia un altre actor. Les desavinences entre Shepherd i Willis van ser-hi des del principi i es van agreujar amb l’estrena de La jungla de cristal, que va catapultar Willis a Hollywood. Willis es va queixar per no ser el més ben pagat de la sèrie i el feien sortir de polleguera els retards de Shepherd en el rodatge.

El més greu és que els guions també anaven tard. Sovint no es podien emetre els episodis perquè no s’havien enllestit. Una de les promocions de la sèrie era un empleat de l’ABC esperant el capítol per entregar-lo a la cadena. Els guions s’escrivien a corre-cuita mentre es gravava l’episodi. Hi havia una imatge recurrent, uns peus nus de la Maddie sortint de l’ascensor i entrant a l’oficina. Gordon va admetre que era per guanyar temps quan no tenien els guions acabats. Un dels episodis començava amb un simulacre d’informatiu en què s’anunciaven els problemes de rodatge. La tercera temporada va ser la més desastrosa. Willis es va trencar una espatlla esquiant i Shepherd estava embarassada de bessons. Van haver d’inventar-se episodis especials que se saltaven el fil argumental de la sèrie, com un de Nadal o un d’inspirat en La feréstega domada de Shakespeare que transcorria a l’Edat Mitjana. Això ja va ser el declivi de la sèrie. A la quarta temporada les trames es van centrar en els secundaris i hi havia episodis en què no sortien els protagonistes. L’entranyable recepcionista, la senyoreta Topisto (DiPesto en la versió original), va lluir més. Mai van aconseguir que una temporada tingués els vint-i-sis episodis reglamentaris d’aleshores. La sèrie es va acabar per a alleujament de tot l’equip. Ara s’entén per què aquella eficaç tensió sexual no resolta no es va resoldre mai. Els protagonistes no hi tenien cap interès.