La virtut de no somriure
El Intermedio d'El Gran Wyoming ha tornat a laSexta en plena forma i amb novetats relatives. Tampoc en calien gaires. On marca les diferències més enllà de la personalitat del presentador és en l'humor valent i la selecció i muntatge dels vídeos de YouTube. Les troballes no estan trillades d'altres programes i en moltes ocasions tenen una manera de vendre les imatges i contextualitzar-les que en multipliquen l'efecte hilarant.
Però Wyoming mai no riu. Fa servir el sarcasme i la mala llet, no s'esforça a fer-se el simpàtic ni a quedar graciós. Dóna personalitat a un guió que llegeix del prompter fil per randa però que a mans de qualsevol altre humorista semblaria fluix. No és només la genialitat d'un bon remat (Wyoming es queda sempre les frases bones) sinó l'habilitat de fer-les semblar autèntiques, espontànies, dites amb una voluntat de fotre que fins i tot tenen capacitat de sorpresa. A vegades és un gest, un silenci, una ganyota, una aixecada de cella el que ens fa somriure en un programa en què ningú no estira el llavi de dalt. Tots es dirigeixen a càmera amb posat seriós i sense sobreactuar. Beatriz Montañez (concisa i austera) i Thaïs Villas (molt més versàtil i càustica) toregen Wyoming amb mirada altiva marcant uns rols femenins poc habituals en programes d'humor. S'agraeix que apugin el llistó en un sector massificat per les bledes gracioses que volen seduir l'espectador.
Dani Mateo és la nova incorporació al capdavant d'una secció que podria tenir cabuda en qualsevol programa d'humor. En solitari i caient en el tòpic ibèric se somriu les pròpies gràcies, i això estem tips de veure-ho a l'adotzenada televisió dels enginyosos que s'esforcen per fer-nos riure.
