Publicitat
Publicitat

Científica i dona: dues tasses

En ciència les dones paguen un preu més alt que els homes per triomfar

Un dels grans descobriments científics en el camp de la biomedicina els darrers anys ha estat sens dubte el del CRISPR-Cas9, una tecnologia que permet tallar i manipular el material genètic en zones escollides. De gran simplicitat i precisió, aquesta eina obre una nova etapa en la genòmica que permet abordar de manera personalitzada moltes malalties en un futur proper. Al darrere hi ha dues científiques, la Dra. Emmanuelle Charpentier i la Dra. Jennifer Doudna. No és un fet habitual trobar dues dones liderant un descobriment, encara que només sigui per probabilitat: un 80% dels investigadors sèniors són homes.

Descrivia en el meu darrer article la duresa de la carrera científica, i la dificultat de donar sortida al talent format als nostres laboratoris. Hi apuntava l’impacte que té sobre la carrera de moltes científiques la coincidència de l’etapa fèrtil amb la de màxim creixement professional.

Tot i que malauradament no és una problemàtica exclusiva del món científic, es tracta d’un món competitiu per definició: per publicar un resultat cal ser el primer, cal aconseguir finançament per fer recerca, molt sovint per pagar salaris del teu equip i fins i tot el salari propi. I això s’aconsegueix competint amb altres que opten al mateix premi. Us estalviaré la relació d’indicadors que posen de manifest la desigualtat manifesta de gènere que existeix en les posicions sèniors en centres de recerca i universitats d’arreu del món, d’altra banda molt ben analitzada en l’article de Marta Aymerich en aquestes mateixes pàgines el diumenge 23 de juliol.

No és un fet habitual trobar dues dones liderant un descobriment, encara que només sigui per probabilitat: un 80% dels investigadors sèniors són homes

No he pogut evitar endinsar-me en la trajectòria professional d’una d’aquestes dues científiques excepcionals, Emmanuelle Charpentier. Amb 48 anys, ha passat els darrers vint anys en nou instituts i cinc països diferents (França, els Estats Units, Àustria, Suècia i Alemanya). Sempre començant des de zero. La seva primera posició estable, amb pressupost per pagar un tècnic, va ser fa tres anys. La descriuen com a tossuda, rigorosa, apassionada, independent, meticulosa i treballadora incansable. Aquestes característiques han estat de ben segur clau per aconseguir arribar al capdamunt.

El seu nom sona com a futura guanyadora del Nobel de medicina. L’any 2015 va rebre 15 premis i n’acumula més de sis el 2016, i des de fa només uns mesos és directora d’un institut Max Planck de Berlín. He volgut buscar quina era la seva situació personal: no ha tingut fills. Ella es reconeix científica abans que dona i la seva passió per la ciència l’ha omplert durant aquest llarg periple.

Sense qüestionar ni molt menys la seva opció personal, el seu cas posa sobre la taula la dicotomia que afronten les dones científiques que volen seguir sent-ho. No analitzar-ne les causalitats i posar-hi mesures és arriscar-se a perdre el 50% del talent científic.

No posar mesures a la dicotomia que afronten les dones científiques que volen seguir sent-ho és arriscar-se a perdre el 50% del talent científic

Institucions de recerca d’arreu del món han iniciat programes i mesures per pal·liar aquestes desigualtats. Des de construir llars d’infants en els entorns de recerca, garantir sales per poder alletar o posar les reunions importants durant les hores d’escola, fins a donar ajuts econòmics per assistir a congressos amb suport per a la cura dels infants. El director de l’Institut Weizmann, a Israel, un país on és costum tenir infants molt d’hora, ens comentava que disposaven, entre altres mesures, d’ajuts econòmics que cobrien el salari dels marits per facilitar les estades postdoctorals a l’estranger de les dones que acabaven les tesis doctorals. Amb aquesta mesura i d’altres havien aconseguit doblar el nombre de posicions ocupades per dones en 10 anys (del 15% al 30%).

Però moltes d’aquestes mesures, tot i que són benvingudes, no aborden el problema de fons. Existeix un biaix inconscient en el sistema, una inèrcia que dificulta la implementació del canvi. Uns experiments en què es feien circular currículums idèntics amb noms masculins i femenins revelaven de manera reiterada una predilecció pel currículum masculí i una proposta de sou més elevada. A aquest biaix cal afegir-hi que molt sovint són les dones mateixes les que renuncien a presentar-se a posicions determinades, a ajuts competitius o a reconeixements. És un peix que es mossega la cua.

Darrere l’èxit obtingut per Emmanuelle Charpentier hi ha molt esforç, constància, intuïció i resiliència. Són característiques no lligades al gènere. No puc deixar de pensar, però, que ella ha pagat un preu més elevat que si s’hagués dit Manuel.

PUBLICITAT
PUBLICITAT