Publicitat
Publicitat

El Dia dels Innocents

Quan jo era petitet i no teníem mòbils ni consoles ni tauletes ni cap d'aquestes coses, tal dia com avui ens divertíem penjant llufes als despistats. Primer havíem de fer-la, la llufa. Agafàvem un full de paper de diari, el partíem per quatre i plegàvem per la meitat, en sentit vertical, cadascun dels trossos que havíem fet. Després, amb l'ajut d'unes estisores, retallàvem una silueta de mig cap, de braç, de mig cos, de cama. Desplegant el paper, obteníem una mena de ninot: la llufa. Torçàvem una agulla de cap, com un ham invertit, el passàvem per la llufa i ja estava a punt per a ser penjada en el gruix de l'esquena d'un jersei o d'un abric. Si ho aconseguíem sense que la víctima se n'adonés, era una gran victòria. El pobre es passejava amb la llufa a l'esquena i era la riota dels passants.

L'altra distracció d'aquest dia eren les innocentades. Es tractava d'enganyar els babaus que es creien allò que els dèiem. En feia tothom, fins i tot els diaris més seriosos i les ràdios. La innocentada era difícil, perquè havia de tenir una certa versemblança. Es tractava de caçar els innocents en el dia dels Sants Innocents, aquells nens nascuts més o menys el mateix dia que Jesús, que Herodes va fer matar perquè així s'assegurava que el Messies, el futur rei dels jueus, no li prendria el tron. I és que els Reis Mags, quan van arribar a Jerusalem, van anar a visitar la màxima autoritat i li van preguntar on era el rei dels jueus. Herodes els va dir que el busquessin i que, quan el trobessin, l'hi fessin saber, que ell també aniria a rendir-li els honors merescuts. I aquí van intervenir els serveis secrets angèlics i, d'una banda, van avisar els Reis Mags que tornessin cap a caseta sense dir res a Herodes, i així ho van fer. I, de l'altra, van avisar sant Josep que, pel que pogués passar, agafés el Nen i la Mare, i fugís cap a Egipte. I així ho va fer. ¿Els àngels coneixien l'enrabiada d'Herodes i sabien que faria matar tots aquells nens innocents? I si ho sabien, ¿per què no ho van impedir? ¿Calia aquella matança? És el primer enterboliment de l'alegria d'aquell naixement, és el drama que ve a posar un principi de realitat en aquestes festes de pastors i nadales i pessebres. La matança dels Innocents ha inspirat pintors i poetes, esclar. És un tema que es presta molt a una representació dramàtica. Els cossets dels nens ensangonats, els crits i els plors de les mares desolades. Giotto pinta una pila de cossos amuntegats, nens nuets nuets, culets enlaire, sacsons i panxetes de color de rosa. La realitat carnal de la mort violenta. Mentrestant, el Nen amb majúscula fugia cap a Egipte. Més d'una vegada he sentit que el Nen, tan bon punt va néixer, ja va haver de patir l'exili. I què és l'exili enfront de la mort? Jo crec que aquí el Bon Déu es va passar. ¿No hauria pogut trobar una solució més adient a aquestes santes festes? Aquests àngels tan eficaços ¿no haurien pogut dir a Herodes que el Nen havia fugit? ¿No haurien pogut tranquil·litzar-lo, dient-li: no, home, no, que el seu regne no és d'aquest món? Però esclar, un Nen que naixia predestinat a morir crucificat, per força havia d'escampar dolor i desconcert ja només de néixer.

Charles Péguy, el poeta francès (aquest any que està a punt de començar farà cent anys de la seva mort), va escriure un llarg poema sobre aquests nens màrtirs, i el va titular El misteri dels Sants Innocents. Péguy fa dir a Déu que se'ls estima molt, a aquests nens, precisament perquè són de la mateixa generació que el seu Fill. I també li fa dir que, al cel, aquests nens juguen, esclar. I a què juguen? Juguen a la rutlla, amb les seves corones i les seves palmes. Déu diu que, evidentment, no li demanen pas permís.

Robert Lowell, un poeta americà del segle passat, també s'impressiona per aquests nens morts. I diu que el món és més Herodes que no pas Herodes. I és que les matances d'innocents no s'han acabat mai, des d'aquella bíblica. I abans d'aquella, ¿que no n'hi havia? Moren nens a tot arreu. Apallissats, explotats, vexats, humiliats i ofesos. Alguns directament: explosió, ganivetada, trets, i ja està. Altres, a poc a poc: fam, malaltia. Altres, de manera més subtil: assassinats lentament per un sistema econòmic que els posa en famílies trencades, sense present ni futur, sense cultura, sense il·lusió, sense cap més sortida que la delinqüència.

Em sembla que és bo que avui fem memòria de tots aquests nens destrossats en els engranatges del nostre món perfecte, civilitzat i satisfet.