Publicitat
Publicitat

Diumenge de Rams

La lluna de Nissan, que si no m’equivoco farà el ple dissabte vinent, marca la Setmana Santa, tal com marcava la Pasqua dels jueus. Per això, aquest any, la Setmana Santa ha vingut tan aviat. Cosa de la lluna.

En continuem dient Setmana Santa, però ara s’ha reduït a tres dies. Tres dies sants als quals n’hi afegim un de profà: dilluns de Pasqua. Antigament, fa tres-cents anys, quan jo era petit, la Setmana Santa durava una setmana i encara anava precedida per una altra setmana anomenada Setmana de Passió. I, enmig d’aquestes dues setmanes, brillava amb tota la seva esplendor el Diumenge de Rams. Els cristians hi celebraven, i encara hi celebren, l’entrada de Jesús a Jerusalem, una entrada solemne, victorejada pel poble, abans de patir-hi la mort per crucifixió, després de ser fuetejat i vexat, lacerat i escopit.

Demà és Diumenge de Rams. I el nom ve d’allò que diuen els evangelis que el poble va tallar “ramatge dels camps” (Marc, 11,8), “branques dels arbres” (Mateu, 21,8) o bé va “agafar palmes” (Joan, 12,13). Lluc no diu res de ramatges, branques o palmes. No diu que en tallessin, ni que n’alcessin en senyal d’homenatge. Però és l’únic que ens diu que els crits d’alegria i les lloances van esclatar quan Jesús s’acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres. Per tant, és fàcil deduir que allà la gent va tallar branques d’olivera per victorejar-lo. Això és el que degué deduir Giotto, i així, en aquell fresc preciós de la capella dels Scrovegni, a Pàdua, va pintar un parell de noiots enfilats a unes oliveres, tallant-ne branques. O sigui que els rams del Diumenge de Rams eren genèrics, ramatges o branques, com diuen Marc i Mateu, o palmes, com precisa Joan, o branques d’olivera, com no diu Lluc, però ens ho fa deduir. Per tot això, ara anem amb palmes i palmons, amb branques d’olivera i també de llorer... Tot aquest brancatge, alçat enlaire, bellugadís, és beneït abans de la missa, i diuen que aquest llorer beneït obté grans resultats en els rostits i estofats de durant l’any. Quan jo era petit, fa tres-cents anys, com he dit, els palmons es penjaven als balcons de les cases per tal de conjurar els dimonis. També, quan jo era petit, els nens portàvem a beneir palmons, suposo perquè eren drets, i les nenes portaven palmes, treballades, refistolades i arrodonides. Era la divisió per gèneres: als mascles pertocava la cosa erecta i a les femelles la cosa estarrufada i decorativa. El bisbe, pastor d’uns i altres, portava una cosa indefinida: un gran palmó, però treballat de dalt a baix com si fos una palma i amb un plomall al cim de tot. Quan jo era petit, fa tres-cents anys, a Girona, aquesta feina de transformació del palmó en palma, d’hibridació bisexual, anava a càrrec de les monges josefines, conegudes com a butinyanes perquè les va fundar el canonge Butinyà. Aquestes bones monges, amb el convent a prop del palau episcopal, tenien cura del bisbe, li feien la crema per sant Josep i preparaven les maduixes per a la tarda de Corpus. De tot això fa tres-cents anys, com he estat dient.

Bé, el cas és que demà és Rams. I diumenge vinent serà Pasqua. Rams és abans de Pasqua. D’aquí ve allò de “fer Pasqua abans de Rams”, com fan alguns impacients. Quan jo era petit l’expressió s’acostumava a aplicar als qui feien una criatura abans de casar-se. Ara l’expressió ha perdut molta vigència, perquè molta gent fa criatures abans de casar-se i molts no es casen mai.

A mi el Diumenge de Rams sempre m’ha produït una certa vergonya. Vergonya d’això que en diem el poble, del qual evidentment tots formem part. I és que, el diumenge, tot són mantells per terra, branques tallades, llorers i palmes i crits de lloança, i dijous a la nit traïm, imputem, empresonem, vexem, humiliem, condemnem. I divendres ajusticiem, crucifiquem. Som volubles. Canviem de camisa en dos dies quan els mitjans de comunicació ens ho imposen. I si el diumenge és trending topic l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem, divendres ho serà la crucifixió.

Quan Jesús va arribar prop de Jerusalem i veié la ciutat, arrencà a plorar per ella i digué: “Tant de bo que en el dia d’avui també tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau! Però ara els teus ulls són incapaços de veure-ho! Vindran dies que els teus enemics construiran al teu voltant un mur de setge, t’encerclaran i t’atacaran per tots costats. Et rebatran per terra, a tu i als teus fills, i no hi deixaran pedra sobre pedra, perquè no has sabut reconèixer el moment en què Déu et visitava”.