Publicitat
Publicitat

Estar espanyats

Ara resulta, diu un ministre espanyol, no sé quin, que serà Catalunya qui traurà Espanya de la crisi. Com sempre, cornuts i pagar el beure. Escanyats fins a no poder respirar, amb les infraestructures atrotinades, sense ni un cèntim per a res, amb un teatre d'òpera que fa aigües, amb dos rals per a la cultura, amb un exèrcit d'aturats, amb la bota espanyola damunt del coll de la llengua i de l'escola, etc., ja ho saben, ara resulta que, a sobre, hem de treure Espanya de la crisi. D'això se'n diu barra, si és que volem ser ben educats. No sé com hi ha algú que cregui i esperi que es poden tenir tractes amb gentussa d'aquesta mena. Tancats en banda, en la banda de la seva legalitat, aquest govern que espera que els traguem de la crisi es nega a fer cap concessió perquè puguem fer alguna cosa. Ai, tots aquests apòstols de les terceres vies! Què fa el senyor Duran? Què fa el senyor Navarro? Que no hi veuen? Jo sí que hi veig, i veig que tots plegats ens estan prenent el pèl. Si ells volen ser espanyols, doncs que ho siguin, però que ens deixin tranquils als que no ho som. No veig per què ells han de poder ser el que vulguin i jo no. Jo no ho sóc, d'espanyol. No me'n sento. Per què hauria de voler ser-ho? Un no pot ser allò que no és. Si jo sóc blanc, per què he de voler fer veure que sóc negre? ¿M'embetumaré de dalt a baix? O a l'inrevés. Si jo sóc negre, per què m'he d'escarrassar a ser blanc? ¿Em decoloraré incansablement? Els catalans som catalans, no som res més. I no hi ha més cera que la que crema. I tot i que moltes coses de Catalunya no m'agraden, que una Catalunya independent em fa més por que una pedregada, atès el personal polític que es passeja per aquests topants, no per això em faré passar pel que no sóc.

Ara bufa un vendaval en aquest extrem sud del Baix Empordà on escric aquest paper. El foc, que semblava que aquest estiu ens havia perdonat, destrossa vessanes i més vessanes. El vent trasllada l'incendi paorosament. Li fa saltar rius i camins. El foc és implacable. I l'home hi lluita amb tots els mitjans que té, pocs, si els comparem amb la pròpia energia del foc i amb les forces de la naturalesa que l'acomboien. No hi ha res com el foc per fer-nos sentir poca cosa.

De fet, és el que som: poca cosa. I ara aquest incendi de l'Empordanet m'ho recorda.

L'altre dia vaig veure, al teatre El Canal, de Salt, dins del festival Temporada Alta, una obra magnífica. Una funció que, de fet, era un garbuix de variacions sobre el tema d'Els baixos fons de Gorki. Però sense cap argument, una mena de contínuum en què la vida mateixa evoluciona. Personatges poca cosa que emergeixen d'ells mateixos. De la seva misèria i les seves frustracions. Asseguts en una taula llarga, de cara al públic, molt a prop del públic, en una mena de Sant Sopar, repartien vodka i galetes rodones com hòsties entre la gent, exhibien solament el propi no-res. Veniu, ens deien, combregueu amb el nostre dolor, amb la nostra impotència, amb el nostre fracàs. Un vell aristòcrata arruïnat, sempre somiant truites. Un príncep ferit, a punt de ser-li amputat el braç, un jove actor incapaç de recordar ni un sol vers del seu paper fins que no es penja, fins que no es mata. Llavors sí, llavors, mort, ens ofereix el famós monòleg de Hamlet amb una veritat inoblidable, en la que, segurament, va ser l'escena més emocionant de tot l'espectacle. Una colla de lituans, dirigits per Oskaras Koršunovas, que reflexionaven sobre la misèria humana. Que bé que s'adeia aquell muntatge amb la realitat actual de Catalunya. Uns, nostàlgics, que miren el passat irrecuperable, d'altres, impotents, sense poder dir cap vers del text que hauríem de dir. ¿Haurem de suïcidar-nos? Altres criden. Altres es barallen. ¿Haurem de penjar-nos, com aquell pobre actor? Això és el que proposen aquestes famoses terceres vies: el suïcidi. Després, podrem recitar el nostre monòleg, tornarem a tenir un paper, encaixats, ben encaixats a Espanya. Dins de la caixa de morts d'Espanya, esclar. Mentrestant, anem buidant, incansables, les ampolles del vodka del nostre feble discurs repetitiu i estèril, anem combregant amb les rodes de molí que ens ofereixen. I passa el temps. I el futur es converteix en passat. I mai no tenim present.

Recordo que, quan vaig anar a Mallorca per primera vegada, em va sorprendre que, si una cosa s'havia espatllat, deien que s'havia espanyat. I em va fer molta gràcia. Doncs bé, ara vivim tots espanyats i no sembla pas, ni de lluny, que puguem desespanyar-nos.