26/06/2015

Estiu

3 min

Fa quatre dies que hem entrat a l’estiu. Al mercat ja hi ha un bé de Déu de fruita meravellosa, els abricocs sucosos, tots mel per dins, les peretes de Sant Joan, cruixidores quan la dent s’hi clava, les cireres glorioses, els mirabolans, de galta rosada i tesa. Els nispros, de gust subtil. I la xíndria, aigua ensucrada, tan estiuenca, i els primers melons, de carn de vori. I les primeres tomates com cal, amb gust de tomata, tan enyorades tot l’hivern. I les mongetes tendres fines i els carbassonets delicats... L’estiu! Fora noses i hores al sol, vora mar. I el miracle de la cervesa, topazis líquids. Santa mandra i dolç no fer res.

Però aquest estiu no serà pas un estiu qualsevol. Queden tres mesos justos per a aquestes eleccions decisòries i decisives per al nostre futur. Eleccions una mica fantasmals, tan invocades i encara no convocades. Però com si ho fossin. Què passarà? Sumarem? Aquesta és la pregunta que els que volem un país lliure de subjeccions, és a dir, independent i sobirà, ens fem amb una certa basarda. Sumarem? Catalunya és el país de l’esmicolament. Tot es trenca, amb gran alegria dels que també es deuen preguntar si sumaran per evitar el que els independentistes volem. Ara s’ha trencat la coalició de Convergència i Unió. Ja era hora! I també s’ha trencat Unió, perquè dins d’Unió hi ha gairebé la meitat de militants que són independentistes. L’altra meitat volen ser espanyols. A Catalunya n’hi ha molts, d’espanyols. El que no entenc és que hi hagi catalans que vulguin ser espanyols. Per què? ¿S’hi troben bé a Espanya, amb la vexació humiliant, i l’espoli continu? Per què volen ser allò que no són? ¿Tan poc els agrada el que són? A vegades em faig aquestes preguntes i no hi trobo resposta. És clar que hi ha els interessos, és clar que hi ha la inèrcia, és clar que hi ha la por, la maleïda por.

¿Els agrada a aquests catalans que volen ser espanyols que la seva llengua sigui humiliada, que mori lentament? O els és ben igual? Perquè ser espanyol vol dir acceptar i fins i tot col·laborar calladament en la mort de la llengua natural de Catalunya. I amb això no estic dient que la independència sigui un salconduit per al català, però com a mínim podrem votar els partits que facin de la defensa del català un objectiu prioritari. No dependrem de la insídia d’Espanya, que, en el seu afany de ser un estat unitari i homogeni, el que vol de totes totes és liquidar el català, o els seus ciutadans més generosos, eliminar-lo de la vida pública i reduir-lo a l’àmbit familiar, valencianitzar-lo, en una paraula, que de fet és el mateix.

I ara, a més de l’afició congènita a la trencadissa, hi ha això de les llistes. Que si la llista del president, que si la llista amb el president, que si la llista sense el president, que si la llista d’Esquerra, que si la de la monja exclaustrada, que si la de les associacions civils... Em temo que fem riure i que no arribarem enlloc. Jo, quan em trobo amb algun unionista, diguem-ho així, i el veig riure per sota el nas, cofoi de la seva victòria, que ell creu segura, i satisfet d’aquest nostre desori, em cau la cara de vergonya.

L’altre dia, el president, en una entrevista excessivament llarga i avorrida -tot el que va dir d’important es podia dir en deu minuts i l’entrevistadora no va saber o no va voler o no la van deixar punxar-lo gens-, em va fer la sensació que estava una mica cansat de tot plegat. La veritat és que jo també.

Com ho farem per sobreviure? ¿Haurem de suportar encara vint anys més la bota espanyola sobre el nostre clatell i amb riallada afegida? Que s’ho treguin del cap aquests que creuen que el PP ja no guanyarà i que Espanya, l’Espanya socialista federalista o el que sigui accedirà a negociar amb Catalunya i a donar-nos una mica més de llibertat i quatre quartos, mentre treballem i callem. Amb Espanya no hi ha res a fer. Mani qui mani. Tenen la rojigualda ficada al cervell i no poden acceptar res més. ¿Van veure l’escenografia franquista del discurs del senyor Sánchez? Jo vaig retrocedir de cop setanta anys. Només podrem ser el que volem ser si som els amos de nosaltres mateixos. La resta és acceptar un suïcidi llarg i lent. Si volem morir, Espanya és el nostre millor futur. A Espanya hi tenim la mort assegurada. Com ens va dir una exaltada espanyola que vociferava per la televisió: “ Sois españoles y moriréis españoles...

Sort que ha arribat l’estiu. Sort que encara tenim tres mesos de felicitat amb aquest bé de Déu de fruites sucoses i saboroses.

stats