L'advent
Demà és el primer diumenge d'advent. Ara ja gairebé ningú no ho sap. Però a mi m'agrada, cada any, fer-ne memòria. Advent ve del llatí adventus i es refereix a l'adveniment del Messies. Són quatre setmanes de preparació espiritual per posar l'esperit a punt perquè el Nen, per Nadal, quan neixi, trobi alguna cosa més que unes palles esquerpes. És difícil, perquè Nadal s'ha convertit en una festa del consum i de la sentimentalitat. Del consum paradoxal, perquè cada dia som més pobres, i de la sentimentalitat apegalosa, tranquil·litzadora de les males consciències.
L'advent, sense un Nadal de lectura seriosa, no té cap sentit, i per això s'ha oblidat del tot. Nadal ja no és seriós i, per tant, l'advent s'ha evaporat.
Recordo, ja fa anys, que, en un viatge a Londres, es va escaure el primer diumenge d'advent. Jo, distret, no ho sabia. Però l'atzar va voler que anéssim a passejar per Covent Garden i que es posés a neviscar inesperadament. I com que teníem al davant St. Paul's Church, el magnífic edifici d'Inigo Jones, hi vam entrar per aixoplugar-nos. Era l'hora de l'ofici. L'església estava gairebé plena, a la pissarra hi havia els números dels himnes que s'havien de cantar. I davant de l'altar, en una mena de pedestal, una corona d'avet amb quatre espelmes noves, apagades. Llavors em vaig adonar que començàvem l'advent. No cal dir que ens vam quedar a l'ofici, que vam cantar, amb The new English Hymnal a les mans, aquell himne meravellós que comença: " Hills of the north, rejoice... " (Turons del nord, alegreu-vos...). Tothom cantava. Quan va ser el moment, el pastor va encendre una de les quatre espelmes de la corona. Cada diumenge, fins a Nadal, se n'encendria una altra. Les quatre setmanes de l'advent cremarien i degotarien sobre la corona d'avet. La cera sobre el vegetal. La memòria i el penediment del passat sobre l'esperança del futur. Acabada la cerimònia, a la sortida, la parròquia ens va convidar a xocolata desfeta i un tros de pastís. Els feligresos parlaven amb el pastor. I com que el llibre dels himnes deia ben clar, amb un tampó a la guarda, " Not to be taken away" (No és perquè us l'endugueu), vam preguntar si el podíem comprar. El sagristà ens va dir que no, però com que va veure que el volíem d'una manera molt especial -el llibre és un tresor- ens va dir que ens l'enduguéssim i que deixéssim la voluntat a la bacina. A fora estava tot enfarinat amb un fina capa de neu.
L'advent té un fort component vegetal. Potser perquè la naturalesa entra a la seva fase més baixa. Els arbres es despullen de la glòria daurada de la tardor, els vegetals es tornen com d'acer. Però hi ha les plantes de fulla perenne i les que maduren les seves baies simbòliques. Els grèvols s'omplen de robins entre les fulles dentades i punxents i els gallerans humils mostren les seves boletes fràgils entremig de les bardisses. El vesc brunyeix les seves perles opalines. A les obagues, les molses afinen el vellut dels seus verds i els seus grisos. Els arboços encenen els fanalets granats. Es tracta de poblar amb vermells simbòlics la fredor dels dies i dels cors. Tot això ho deixarem entrar a casa. Adornarà pessebres i racons. Tenim ànsia de fertilitat i de confort natural en una època de sequedat de l'esperit i de tecnologia freda. En una de les antífones de la litúrgia catòlica, es demana al cel que deixi anar la rosada i que els núvols ploguin el Just. Són imatges de la intempèrie meteorològica. Ens agrada evocar la intempèrie per poder sentir millor l'escalf de la tendresa que esperem.
Ara que el país està confós, cada dia més pobre, cada dia menys esperançat. Ara que la il·lusió d'aquella bromera de setembre s'ha fos com un bolado, arrossegada pel vent de la mesquinesa irreductible, ara que el país torna a estar condemnat a un dia a dia feixuc i fatigós, potser és bo pensar en l'advent com a símbol. Després de l'advent litúrgic, quatre setmanes, hi ha un naixement miraculós. Quan durarà el nostre advent polític? Quatre segles?
