Publicitat
Publicitat

Més calor

Estassat a la platja —per sort, a Sa Conca, el garbinet hi passa lleuger i és una delícia—, penso que aquest dissabte farà un any de l’inici d’això que s’ha batejat com “el cas Pujol”. D’aquell document maldestre, mal redactat i incomprensible que va significar el principi del final d’un mite. “La història em perdonarà”, diuen que va dir el Che Guevara. Jo no sé si la història tindrà prou estómac per digerir aquest cas i pronunciar un veredicte de perdó. Potser un d’oblit sí. Això sí que és possible. Continuo creient que el president Pujol, amb aquesta història de la falsa herència i tota la cua conjugal i filial que se’n deriva, ha fet molt de mal al país, al país que ell feia. Però, en fi, les coses són com són, i potser tot plegat haurà estat a fi de bé, perquè si Catalunya aconsegueix la seva independència, si, al final, aconseguim que pugi la pasta d’una majoria consistent, haurà estat amb d’altres ingredients que els del pujolisme, haurà estat sense el llevat d’una capitalització personal i personalista del procés. He de confessar que, malgrat no haver estat mai pujolista, aquest afer del president m’ha entristit molt.

Ara el garbinet s’ha calmat una mica i la calor augmenta considerablement. Me’n vaig a l’aigua, neta, turquesa, transparent, fresca. M’hi estic una bona estona i miro d’oblidar tota aquesta història de cobdícia i engany.

Oblidat el passat, ara tenim un present amb llista unitària, o com sigui que s’hagi de dir. Que el president Mas i el cap de l’oposició Junqueras facin un pas enrere, petit, però indicatiu, em sembla un bon senyal. I que la llista l’encapçalin el senyor Romeva, que sempre he respectat, i les senyores Forcadell i Casals, que també respecto, em sembla pertinent i encoratjador. I que la CUP es mantingui al marge d’aquesta llista em sembla intel·ligent i útil. Perquè els que com jo no som convergents ni n’hem estat mai i les maniobres absurdes i llargues d’Esquerra Republicana ens han fatigat i desconcertat podrem votar una candidatura independentista i absolutament social, com en diuen ara de la justícia pura i dura. Al final sumarem pel que fa a l’independentisme. No pas pel que fa a l’eix social. Però com que del que es tracta és de saber quants som els que volem un país independent, doncs això sí que ho sabrem. I aquí comencen els meus mals de ventre. Sempre he cregut que no arribarem al 50%. I que tot plegat es desfarà com un bolado.

Surto de l’aigua, refrescat i amb un cert vigor mental. El garbinet torna a bufar com abans, ni poc ni massa. De fet, fa un dia perfecte per als peixos banana, que deia Salinger, o per als llangardaixos vells i fatigats, com sóc ara jo. Potser seré capaç d’exposar d’una manera clara per què crec que Catalunya ha de ser un país independent. Hi ha qui parla d’economia, qui diu que així administrarem millor els nostres diners. Hi ha qui diu que ens estalviarem de ser espoliats. Aquests són els independentistes pràctics. No són pas les meves raons principals. Hi ha qui és un independentista històric, un que vol treure’s del damunt totes les vexacions rebudes al llarg dels segles per part d’un poble insidiós i envejós. Per a aquest la independència serà una venjança. Aquesta tampoc no és la meva raó. Després hi ha els anímicament identitaris: la cultura, la llengua i tot això. D’aquests me’n sento més a prop, sobretot pel que fa a la protecció de la llengua (que, tot sigui dit, continuarà perillant com ara). Però tampoc no és aquesta estrictament la meva raó. La meva raó té a veure amb la veritat i amb la mentida. ¿Per què, pregunto, he de ser una cosa que no sóc? ¿Per què he de ser espanyol, si no en sóc? És com si em volguessin fer francès. I tot i que m’agrada França, que estimo la seva cultura i la seva cuina i els seus vins, doncs no en sóc, de francès. ¿Què passaria si ara algú ens volgués fer francesos, o italians? Ho acceptaríem? No, esclar que no. Per què? Doncs per una simple raó de veritat. La veritat és que som catalans, ens agradi o no (a mi, moltes vegades m’agrada ben poc, com quan recordo el cas Pujol, per exemple). ¿Per què aquesta obligació de ser el que no som? I així com no es pot ser home i dona a la vegada, no es pot ser català i espanyol alhora. Per més que hi hagi qui digui que se sent les dues coses. No estem pas tractant de sentiments. O sí? En aquest cas, estem perduts.

Davant meu hi ha uns adolescents eslaus. En què pensen? No pas en res d’això, segur. Quina enveja.

PUBLICITAT
PUBLICITAT