06/10/2012

Octubre

3 min

Som a l'octubre. Incertesa, boires, enfredoriment general del món, ombres que s'allarguen. Són temps de quietud, de meditació. No és que ens esperin temps difícils, sinó que ja els tenim al damunt i anirem a pitjor. Però, malgrat tot, veig al país una mena d'estranya esperança. Sembla com si s'anunciés un petit estremiment al fons de la tomba on havíem anat a parar. La gent parla de Catalunya com si l'estat català ja fos un fet.

Els pessimistes, com sóc jo, ens resistim a deixar-nos anar a alegries excessives. Sempre ho veiem tot negre. Però eren tan i tan grans les ganes d'un canvi radical, d'alliberar-nos d'aquest jou constrenyedor de la vida que és Espanya, que fins i tot veiem alguna escletxa entre la borra dels núvols, una clariana per on pot aparèixer l'estrella d'una vida plena. Una estrella sobirana.

Jo crec que ara és temps de meditació, de feina callada. I trobo que això que en diuen els mitjans genera massa contaminació, massa fullaraca. Deixem la fullaraca per als camins i que cadascú pensi en silenci, treballi en silenci, debati en silenci -en silenci mediàtic- i es lliuri a intercanvis fèrtils i profitosos. L'excés de xerrameca ens pot fer un mal irreparable. Que els polítics facin política, en silenci. Que els economistes facin números, en silenci. Que els juristes sospesin els pros i els contres, en silenci. I nosaltres, els que treballem per la cultura, pensem el nostre futur sense fer soroll, sense buscar protagonisme. Buscant només allò que ens ha de fer créixer com a persones i com a pàtria.

A aquest debat sobre el fonament de la cultura que és la llengua, Josep M. Nadal hi ha contribuït recentment amb una peça que jo crec fonamental. Es tracta del discurs que va fer recentment a l'Institut d'Estudis Catalans, en la inauguració del curs 2012-2013. Un discurs que tracta d'un aspecte de la llengua que per mi és bàsic, la relació de la llengua amb els sentiments. Nadal es planteja, ja en el títol del discurs, una pregunta: per què vivim les llengües amb tanta passió? Doncs perquè estan lligades a la nostra supervivència. El discurs de Nadal és diguem-ne científic, ple de citacions, documents i exemples. Parla dels orígens de les llengües, posa exemples sobre el dolor que causa la seva desaparició, sobre els avantatges del seu coneixement, del parlar bé, del que ell en diu "la bona llengua". Parla també de l'aprenentatge i explica que és acumulatiu i que, aquesta peculiaritat, lligada a la llengua, és el que la carrega d'aquesta emotivitat que produeix. Estimar aquest "fons comú" de la llengua, aquesta riquesa immensa que ve dels seus orígens i que ha arribat fins a nosaltres en un diccionari i ens uns usos que certament no dominem ni de bon tros, ens relliga i ens dóna un "sentit de compromís i de lleialtat envers la comunitat cultural". I fa una afirmació que potser seria un bon punt de partida d'un debat seriós: "Les normes, per tant, són la base de la identitat".

També parla de la llengua pública i del seu bon domini, cosa que em sembla molt interessant en uns temps que aquesta llengua pública cada dia se'ns presenta més deteriorada. Diu Nadal: "Contràriament al que se sol creure, el bon domini de la llengua pública depèn de l'esforç i no pas d'alguna causa natural, com, per exemple, ser noble, o ric, o haver nascut aquí o allà. Per això, encara que sembli una afirmació reaccionària, l'accés a la bona llengua s'ha de considerar com un element democratitzador extraordinari".

Es tracta d'un text ple d'idees i molt fèrtil per a un debat seriós sobre la llengua i el seu futur. Debat al qual ens hauríem de dedicar els escriptors d'aquest país. Debat del qual n'hauríem de treure instruments per a l'impuls d'una "bona llengua" a tots els nivells, començant pels individus i mitjans que tenen més difusió. Sense oblidar, però, la nostra pròpia literatura, sempre capaç de millorar pel que fa a l'exigència intel·lectual i instrumental, pel que fa a allò que la constitueix, que és la llengua.

stats