Publicitat
Publicitat

Quaranta-cinc anys

El dia 4 de juny va fer quaranta-cinc anys de la mort, a Brussel·les, de Josep Carner. Feia molt poc que havia passat per Barcelona, gairebé d’escallimpantes, furtivament. La seva dona, Émilie Noulet, va portar-lo a Catalunya, poc abans de morir, perquè se’n pogués despedir. Perquè pogués veure per última vegada un aloc de torrentera o un romaní enmig d’un pedruscall, per citar solament un parell de vegetals humils que ell s’estimava. Carner s’enyorava sense mesura.

Justament els dies que va ser a Barcelona, Òmnium Cultural concedia el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Hauria estat una ocasió magnífica per reconèixer tota una vida de dedicació a la literatura, d’una dedicació que va donar uns fruits excelsos. Per a mi, Josep Carner és el poeta més alt de tota la història de la literatura catalana, i un dels grans poetes europeus del segle XX. A més, si té algun sentit això de barrejar honor i literatura, Carner no va defallir mai en la defensa de Catalunya i dels seus drets. Però no, el jurat del Premi es va estimar més atorgar-lo a un altre, no em facin dir a qui, perquè ho he oblidat. Que Carner era vell i tenia pèrdues de memòria, sí, que potser no hauria quedat prou presentable en l’acte solemne de la concessió, segurament. Però què importa tot això davant d’un acte, ja no diré d’amor, però sí de justícia?

A Catalunya sempre hi ha hagut un lobi, diguem-ho així, que vetlla pels interessos de la Pàtria (i, de passada, pels seus). Per les pròpies conviccions, pel disseny d’aquesta Pàtria. Els components d’aquest lobi se’n senten responsables. Tant pel que fa al contingut com a les formes. Ells, a l’ombra, amb mitjos somriures, amb subtils maniobres, fan i desfan. És un lobi estrany, misteriós, ocult, que estén les seves xarxes dissimuladament, que protegeix els que creu que li van a favor, que silencia els que creu que li van en contra. Ells són Catalunya. Quan Carner va visitar Barcelona per despedir-se’n, el lobi politicocultural va decidir que aquella visita era desafortunada. Feia anys que Carner volia venir a Barcelona, i sempre la seva visita era desaconsellada. Per què? Doncs perquè Carner era un símbol, vivia a l’exili i havia de morir-hi. La Pàtria així ho reclamava. I així Carner, mestre de pietat, no va rebre ni una engruna del seu país, d’aquell país que s’estimava tant, al qual havia regalat generosament els millors poemes que s’han escrit mai en la seva llengua. Per sort, Carner estava per damunt de les conxorxes sibilants i la prudència interessada. No necessitava cap premi ni cap honor. Ell era el nostre premi i era el nostre honor. Tu honorificentia populi nostri, se li diu a la Verge Maria, en la litúrgia catòlica. No crec que Carner fes cap escarafall si ara pogués llegir aquest paper i veiés com jo, humilíssim deixeble, li dic a ell: “Tu ets l’honor del nostre poble”. Potser només diria: “Fuig, home, fuig”.

El desembre de 1952 va escriure, en una carta a Josep M. López-Picó: “Escriure en la nostra parla natural és, tot ben comptat i debatut, l’afer més important. La virtut emotiva del verb és la garantia més segura de la reconstrucció, un dia o altre. No cal sinó una minoria que no es dongui, i em plau que hi siguem tots dos. Planyo els que s’hagin repensat.” O sigui que, mentre preparava la revisió de tota la seva poesia, publicada el 1957, mentre es dedicava a les lletres, no oblidava pas el seu país ni s’estava de diagnosticar allò que era imprescindible per a la seva reconstrucció. Catalunya s’havia de reconstruir sobre la virtut emotiva del verb, de la seva parla natural.

És corprenedor llegir ara els poemes del seu enyorament. Els poemes d’ Absència. Sobretot aquell que comença: “Si cal que encara et vegi...” En aquest poema, d’un final del tot nihilista, en què sap i diu que li negarà les parpelles aquella nit d’on va eixir, aquella nit sense termes ni afegidura, el no-res, enyora la terra, la terra treballada, humana, del seu país, aquella terra en què el llaurador fet ombra deixa la plana ben escrita de versos paral·lels. I enyora la tonada que va sentir des del bressol, és a dir, enyora la llengua. Aquella llengua natural a la qual ha consagrat tota la seva vida. Però això que he mal glossat aquí pertany solament al reialme del significat. A més, hi ha allò intangible, allò que constitueix la poesia, la llengua portada al seu nivell màxim de capacitat d’emoció. D’emocionar i commoure. Allò que sorgeix de la perfecció en la tria dels mots i en la sintaxi.

PUBLICITAT
PUBLICITAT