Misc 14/08/2011

Sopar de comiat

i
Narcís Comadira
2 min

El vespre del 28 de juliol, amb uns amics, vaig fer l'últim sopar a El Bulli. Cala Montjoi s'enfosquia lentament, el cel estava ennuvolat. Un bri de melancolia em va venir a torbar l'alegria de les sempre divertides i sorprenents anades a El Bulli, que mai més tornarà a ser com era.

I, és clar, la memòria es va desvetllar i vaig recordar la primera vegada que vaig anar-hi. Va ser un dinar. El 30 de maig del 1996. Ho sé perquè en guardo el menú. El Bulli encara no tenia la tercera famosa estrella i tot just començava la seva fulgurant ascensió. He de dir que Ferran Adrià em va enlluernar del tot. Vaig escriure un article al diari El País en què deia, entre altres coses:

"Ja es deuen haver adonat que he tingut reserves quan he anomenat El Bulli amb la paraula restaurant . També acaben de veure que he fet servir la paraula cerimònia i no pas àpat . Què passa amb aquest lloc que les paraules usuals ja no ens serveixen? Passa que quan parlem de Ferran Adrià ja no podem parlar amb els esquemes habituals. Adrià no és pas un cuiner, tot i que cuina. El Bulli no és pas un restaurant, tot i que s'hi menja. Un dinar allà no és pas un dinar, tot i que no et quedes pas amb gana. Tot hi és distorsionat, tot hi agafa una altra dimensió que és la que ens meravella.

Si un poeta és qui fa servir el llenguatge com a matèria per a les seves construccions significatives, si un pintor és qui fa servir pigments i matèries, formes i colors per als seus artefactes plàstics, llavors, algú que fa servir gustos i aromes, textures i temperatures i -cosa important- el referent a la tradició moltes vegades com a punt de partida per a les seves especulacions sensorials, i si, a més, aquestes són significatives, gens gratuïtes, altament satisfactòries, vol dir que aquest algú no és pas simplement un cuiner, vol dir que ens trobem davant d'una altra cosa. Ferran Adrià és, crec, un artista en el sentit ple de la paraula, i el seu treball és molt a prop del treball del poeta i el pintor".

Això ho vaig escriure el 1996. La tercera estrella arribaria l'any següent i Adrià no seria proclamat artista fins al 2006, quan va ser convidat a la Documenta de Kassel. Els seus fidels ja ho sabíem. El món, encara no. Després hi vaig tornar diverses vegades i he escrit altres coses sobre ell, sempre dins d'aquesta línia.

Aquest vespre melancòlic, Ferran Adrià ens proposa un menú també una mica melancòlic, amb plats antics, i així puc tornar a sabors i sensacions i emocions que m'havien quedat guardades al cervell. Torno al moll de l'os amb caviar, torno al pollastre amb curri, torno a la cloïssa merengada... Torno a uns anys i uns moments feliços. Ningú no sap cap on tirarà ara aquest creador extraordinari, ni què serà aquesta futura El Bulli Foundation. Mirar endavant, això és el que farà Ferran Adrià. Jo, mentrestant, miro endarrere i veig l'enorme revolució que ha provocat a la cuina, veig els que han sortit del seu impuls i la seva generositat. Cal que li donem les gràcies amb el nostre suport decidit.

stats