Tots Sants

Diumenge és Tots Sants. Entrem al novembre, que acostuma a ser un mes trist i melancòlic, amb aquesta festa associada a les ànimes i als cementiris. De fet, el Dia dels Morts és l’endemà, el dia 2, però com que no és festa, la gent, cada dia més poca, que vol materialitzar la seva memòria dels difunts i que és amant d’anar a visitar tombes i posar-hi flors i encendre-hi llumenetes, ho fa el dia abans, el dia de la festa de Tots Sants. Bé, en el fons, Tots Sants també ho és, un dia de morts, però que com que ja són sants, no cal pregar per l’etern descans de les seves ànimes. Tots Sants és el dia dels morts que són al cel. L’endemà és el dia dels morts que ningú no sap on són. Els seus esperits sembla que vaguin pels cementiris i els que hi van es fan la il·lusió que allà els tindran més a prop. Al món exterior, la naturalesa, gràcies al clima dels nostres topants, sembla voler subratllar aquesta decadència de la mort. Foscor, dies grisos, plujosos i emboirats en què tot regalima com en un plor incontenible. I la glòria dels morts que són al cel, els sants, només és manifestada per l’esclat de color de les fulles de les caducifòlies. Però al nostre país hi ha una sobreabundància d’arbres de fulla perenne, alzines i pins, i les tofes verdes predominen sobre els coures dels plàtans i els ors dels pollancres i els bedolls. Tot i això, la fullaraca caiguda, humida i pútrida, perfuma l’aire de decadència i de corrupció, cosa que lliga perfectament amb l’estat d’ànim amb què ens enfrontem amb aquestes dues festes.

Als cementiris, la flora acostuma a ser de fulla perenne, i això té un significat simbòlic. Aquesta perennitat és símbol de la immortalitat de l’ànima. Vita mutatur, non tollitur, diu la litúrgia de difunts. És a dir, la vida canvia, no ens és presa. I així els xiprers pugen amunt, les heures també s’enfilen, palmeres i llorers subratllen el triomf de l’ànima sobre el cos, de l’esperit sobre la carn. La perennitat del verd als vegetals funeraris era subratllada, en èpoques de més bon gust, pels vegetals esculpits en les tombes i les làpides. La forma d’aquests vegetals era traslladada a la pedra i d’aquesta manera adquiria un plus de perennitat afegida. Així, una creu amb un xiprer a cada banda podia ser un motiu de decoració de les làpides neoclàssiques. Les garlandes esculpides fetes d’heures i flors i capses de cascall tenien un aire d’ensonyament romàntic o de vagarositat modernista. Amb la moda del japonisme, al segle XIX, es va imposar el crisantem, que floreix per aquestes dates i que s’ha convertit en la flor funerària per excel·lència. Tant és així que molta gent només l’associa als cementiris i no pot suportar tenir-ne a casa, malgrat la seva bellesa esplendorosa, sobretot quan es tracta d’exemplars grans. Blancs o grocs o de color d’aram, els crisantems són meravellosos. Estilitzats, també entren a formar part, amb el modernisme, dels motius decoratius esculpits o forjats o fosos en bronze de les tombes més preuades.

He estat llegint, aquests dies, un llibret deliciós que parla d’aquestes coses: Principis de botànica funerària, de Celestí Barallat. Es tracta de la traducció catalana d’un petit tractat publicat el 1885. Aquesta edició porta un pròleg esplèndid d’Adolf Beltran Xandri. La personalitat de Celestí Barallat hi és estudiada amb cura i passió, i no podia ser d’altra manera perquè Barallat és un personatge apassionant. Joan Perucho va fabular sobre ell, atribuint-li un inexistent i irònic Las plantas no comestibles de los cementerios. Si no fos perquè va existir realment, sembla ben bé un invent peruchià. Però tornem al seu tractat real. És clar que la traducció catalana, tot i que en subratlla l’actualitat i ens apropa els noms de les plantes, perd aquell encant del castellà escrit per catalans il·lustrats de finals del XIX. Barallat, que era poeta, va escriure coses com aquesta: “Si alguna vez (serán pocas) / os hablo de llanto y duelos / entonces, llorad conmigo / porque entonces... va de serio. / Mas no temáis que desborde / con eternos lloriqueos... / La penas bajo cien llaves / suele encerrarlas mi pecho... ” No es pot negar a aquests versos un cert encant tronat, carrincló.

Tots Sants em porta cada any aquest gust per la botànica més o menys caduca, més o menys simbòlica. És una manera de descansar l’esperit i de fugir, per unes hores, dels neguits del nostre món i la nostra política. Mentre Europa s’entenebreix, cauen les fulles i van d’aquí d’allà, endutes pel vent de la incertesa.