05/10/2017

Tristesa, incertesa i orgull

3 min

Escric aquest text quan no sé què haurà passat dissabte, quan llegeixin el diari. De tota manera ningú no em traurà la infinita tristesa que ara se’m menja, així com la indignació i la ràbia. Sort que tot plegat m’ho lenifica el bàlsam de l’orgull. De l’orgull de ser un de tants d’aquest poble admirable que per exercir el seu dret a expressar l’opinió va ser vexat, maltractat i ferit abusivament per una policia que semblava més una canilla de gossos salvatges que una altra cosa. Vaig votar a l’IES Serrat i Bonastre de Barcelona, al Putxet, sense dificultats policials, només els talls del sistema informàtic que feien que tot anés molt lentament. I em vaig quedar del tot admirat de l’exemplaritat de l’organització, de la delicadesa dels joves per les persones grans, de l’eficàcia de les informacions que anaven donant. Admiració, gratitud i orgull. Quan, més tard, vaig començar a veure per la televisió les imatges de la sàdica brutalitat de les dues policies de l’Estat vaig començar a esfereir-me. I quan vaig veure el que deien de tot plegat els mitjans estatals, em vaig refermar una vegada més que amb aquest Estat corrupte, venjatiu, brutal, sanguinari i mentider no s’hi poden tenir tractes. La gent que votàvem érem d’una altra mena, i aquesta gent, el poble català, que inclou tothom qui hi vulgui pertànyer, teníem dret a viure la nostra vida, individualment i com a poble, d’una altra manera.

El cinisme i la cara dura dels governants d’Espanya, disculpant l’actuació de la policia espanyola, encara són més esfereïdors, si és possible, que l’actuació policial. Perquè se suposa que els policies estan entrenats per a això, per reprimir i per obeir ordres. Però les ordres han de venir d’algun lloc. I aquí, en aquest cas, tots sabem d’on venien: del rei, del president del govern i de tota la seva caterva de ministres i jutges. Sí, la cosa va així. Tenim un Estat que s’empara en una suposada legalitat que ell mateix contravé per venjar-se d’un poble que no li agrada com es comporta i que no pot tolerar que aquest poble pugui governar-se per si mateix.

Una cosa més greu, però, és la causa de la meva tristesa. L’odi que vaig veure en l’acció policial, l’odi contra una bona gent que simplement volia expressar-se. D’on ve aquest odi? Aquest odi contra Catalunya ha estat cultivat pacientment durant anys per aquells que es diuen defensors del dret de tots els espanyols, per aquells que, obligant-nos a ser espanyols, volen que la resta d’espanyols els ajudin a aniquilar-nos. Els fem nosa. I no a la resta d’espanyols, que s’han vist implicats en aquest odi creat per interessos econòmics i partidistes d’aquells que volen perpetuar-se en el poder per continuar sucant el seu pa en la corrupció i la fatxenderia. Però molts han caigut en el parany. Aquell “ a por ellos ” de gent normal d’Espanya, aquissant els policies que venien a Catalunya a destrossar-nos, vol dir clarament que ja no hi ha res a fer. La recollida de firmes de Rajoy contra l’Estatut de Catalunya i els cops de ribot d’Alfonso Guerra (PP i PSOE ja de bracet) han donat fruit. Aquí, cada dia hi ha més independentistes perquè la gent s’ha adonat que, per a Catalunya, Espanya és la mort.

La situació ha esdevingut irreversible. A Madrid van treure el santcristo gros, el rei, que, pobret, obedient al PP i al PSOE, i segurament també als alts comandaments de l’exèrcit, garant de la sacrosanta unitat d’Espanya, va fer un paper tan trist com és ja la seva figura. La seva imatge, l’entorn, la veu que denotava que llegia, tot tenia un aire terminal. Era com un ninot en mans del poder. Mentre parlava, amb la seva veu mancada de vida, però no de duresa, em vaig imaginar, per un costat, que ell ja es veia, vestit de campanya, al davant de les forces armades que reconquerien Catalunya. I, per l’altre, la reina Leti, fent les maletes per a l’exili londinenc.

No sé qui va tenir la feliç pensada, quan va néixer el nano, de posar al nadó reial el nom de Felip. Un nom premonitori. Un nom que portava amb ell tota la repressió contra Catalunya de Felip V. No podien posar-li Kevin o alguna altra cosa d’aquestes? No, ja volien que quedés clar que ell era l’escollit per, si calia, governar la repressió catalana. I ha calgut.

En aquests moments que escric, Catalunya està ocupada per les forces de l’Estat. I sento com volen per sobre les cases els helicòpters que ens vigilen. Veurem què passarà. Incertesa i tristesa. I sempre orgull!

stats