Publicitat
Publicitat

Venècia amb aigua baixa

Després de l' acqua alta , que aquesta vegada va ser realment molt alta -es veien les marques a les parets de les cases-, les aigües baixen i tornen al seu lloc, i fins i tot van més avall del seu lloc. Com ha passat ara. És un efecte de la marea, això que les aigües pugin i baixin; per tant, és un efecte de la Lluna, i m'agrada pensar que és la Lluna que fa que l'aigua canviï de nivell. La Lluna, la llum de la qual li va tan bé a Venècia, aquesta llum blavosa i espectral, que dóna als palaus i a les cases una mena de to nacrat, com transparent. La llum de la lluna torna Venècia transparent, la converteix en una ciutat de vidre on ressona el xap de l'aigua sobre el verd vellutat -un verde putrido - de la molsa que s'aferra als graons de les escales que s'endinsen als canals.

Diuen, i això ja és un mite, que no es pot escriure res de nou sobre Venècia. Potser no. Però jo crec que sí, perquè, en el fons, quan escrivim sobre Venècia, escrivim sobre nosaltres mateixos, sobre els seus encanteris i les nostres transformacions, sobre la nostra decadència i la nostra persistència. Cada vegada que hi vaig, em fascina d'una manera diferent. I aquesta vegada ha estat la fascinació de la flotabilitat. A Venècia tot sembla que floti, sobretot els edificis més grans, i sobretot els tres edificis gloriosos de Palladio sobre el canal de la Giudecca. San Giorgio, Le Zitelle i, sobretot, per mi, Il Redentore, que és un sòlid perfecte, un cristall meravellós, vivent en la seva geometria, que respira pausadament sobre les aigües i navega sense moure's de lloc. Aquests tres edificis, vistos a l'hora de la posta, des de les Zattere, són una raó suficient per viatjar a Venècia.

Una altra és la Tempestat de Giorgione. No sé si arriba a fer un metre quadrat, però és la pintura més meravellosa de totes les pintures meravelloses que guarda Venècia. Hi ha els Bellinis sobirans, és clar, escampats i amagats en esglésies més o menys trobadisses, com ara I Frari o San Francesco della Vigna, o a la Fundació Querini-Stampalia, o a la mateixa Accademia on es guarda la Tempestat . Hi ha els Tizianos, evidentment, i els Veroneses, els carpaccio , perduts a San Giorgio degli Schiavoni, i els Tintorettos, que flamegen a San Rocco. Però la Tempestat és el paradigma de Venècia: misteri, foc, ruïna i idil·li. I perdurabilitat.

Mentre la contemplo, penso en el meu país llunyà, decadent i misteriós en les seves foguerades. En els punts àlgids de la seva virtut i en el seu terror a la submersió definitiva. I en la dissolució lenta de la seva llengua en la llacuna de la incúria i la persecució. En tot això, penso, però la Tempestat és al meu davant, fascinadora, amb tot el seu pes simbòlic.

Aquests dies de finals de novembre s'escau, concretament el dia 21, la festa de la Salute. La Salute és aquella mena de mona de pasqua barroca, tan ben posada a la punta de la Dogana. Les seves volutes immenses, la cúpula protectora, conviden a anar-hi i a entrar-hi. He dit que era una mona de pasqua, i ho és, però és una mona de pasqua preciosa. Es va bastir per agrair a la Mare de Déu que alliberés Venècia de la pesta. I per celebrar-ho i per demanar salut, cada any els venecians van a la Salute a portar-hi ciris. L'església està oberta tota la nit, hi ha vaporetti especials, es construeix un pont votiu provisional, i la multitud, pacientment, fa cua per deixar els ciris. Pares, mares, avis i àvies i criatures. El passat immediat de la ciutat i el futur pròxim. Les vides que s'acaben i les que comencen. Quan surten, o mentre esperen, mengen fritelle amb mel, i tot l'aire de la Dogana fa olor de xurro i d'olis dolcencs.

La Mare de Déu de la Salute és negra. I és clar, torno a pensar en el meu país i en la seva gent desencantada. Penso en el seu futur cada dia més incert i encenc un ciri mental perquè la moreneta veneciana ens alliberi de la pesta que se'ns menja: la poca generositat, les baralles, l'obcecació en la suposada veritat personal, el partidisme, la por...