Publicitat
Publicitat

Vuit dies a la Toscana (3)

Tinc tanta vergonya pel meu país i per Espanya i per Europa que més m’estimo dormir. O passejar per la Toscana

Florència és una ciutat fascinant. Per això no és estrany que durant aquest dies toscans hi hàgim anat tres vegades. Això de tenir un tren a deu quilòmetres de casa que amb mitja hora t’hi porta, amb punt alitat, no pas com passa amb el Rodalies d’aquí, i amb un servei continuat, des de primera hora del matí fins tard al vespre, facilita molt les coses. No has d’entrar a la ciutat, no has de buscar aparcament i l’estació és molt cèntrica, darrere de Santa Maria Novella.

Ja he dit que Florència era una ciutat fascinant. També és una ciutat dura. Dura com la pedra grisa dels seus carrers. I tot i que està plena de meravelles, és una mica esquerpa. Moltes façanes de les esglésies estan inacabades, els palaus són d’una arquitectura feixuga, els carrers, complicats, els turistes, excessius. Florència és una mica com un oriç: punxent per fora, però amb aquelles carnositats seductores i plenes de sabor per dins. I ara més que mai, perquè moltes de les obres d’art que es trobaven pels carrers i places estan amagades a l’interior dels museus. El pas del temps i, sobretot, el perill de les multituds que visiten la ciutat, han fet que moltes estàtues hagin estat substituïdes per còpies. Així la més famosa, el David de Miquel Àngel, a la Piazza della Signoria, ja fa més d’un segle que llueix els seus encants a l’interior de l’Acadèmia, en un espai massa petit per a les seves dimensions. També el pobre Perseo de Benvenuto Cellini, a la loggia dei Lanzi, ara intenta sobreviure al Bargello. I, la porta est, de Ghiberti, del baptisteri on va ser batejat Dante Alighieri, ara no tanca res perquè l’han traslladada al flamant Museo dell’Opera del Duomo, un museu excessivament espectacular. Vivim, en paral·lel al poc interès per l’art que es fa ara, una sacralització de l’art antic. De fet, del valor econòmic de l’art antic i no pas del seu valor cultural. També hi han traslladat la Pietà de Miquel Àngel, que abans era a dins de la catedral. Ha deixat de ser una imatge de culte per convertir-se en un objecte de cultura. L’esperit, amb els seus dubtes i les seves turbulències, que havia creat aquestes obres, es veu traït per la malaltia de la museïtzació excessiva. Ai, Florència, gràcil com un lliri vermell, ensangonat per tants de crims, potser ara els pagues, esbravant la teva gràcia i convertint-te en un parc temàtic!

A Santa Maria Novella, el magistral fresc de Masaccio, lliçó de perspectiva, es conserva a la mateixa paret on va ser pintat

Allà on no han pogut intervenir és a San Marco, el convent de dominics on el Beat Angèlic va pintar un fresc a cada cel·la per incitar els frares a la pregària i a la contemplació. Els frescos es conserven al seu lloc. Tot està igual que sempre. Potser per això no hi ha mai ningú. És un lloc dels més recomanables de tot Florència, tranquil, silenciós -amb un claustre amb un gran cedre que sembla tan antic com el convent-, guarda l’esperit conventual com un tresor. A Santa Maria Novella, el magistral fresc de Masaccio, lliçó de perspectiva, es conserva a la mateixa paret on va ser pintat. En canvi els frescos de Paolo Uccello, al claustre, anomenat verd per la terra verda que el pintor va fer servir per al seu Diluvi, els han arrancat i restaurat i ara es veuen en una sala, museïtzats, amb un clima perfecte i una llum calculada, això sí, però lluny de la llum de dia i de la humitat de la intempèrie on eren abans.

Les que es troben al lloc per on van ser fetes són les tombes medicees. Miquel Àngel només va tenir temps de fer-ne dues, amb les esplèndides escultures de La Nit, El Dia, L’Aurora i La Posta. Ajaçades totes quatre sobre unes volutes d’una delicadesa inoblidable. La meva preferida és La Nit, i ara els diré per què. Giovanni di Carlo Strozzi, enamorat d’aquesta escultura va escriure un petit poema laudatori que diu així: “La Nit, que veus tan dolça reposar, / fou per un Àngel esculpida / en aquest roc, i perquè dorm, té vida: / desperta-la, si vols, i et parlarà.” I Miquel Àngel va contestar-li amb un altre poema en què fa parlar l’escultura: “Em plau la son, i ser de pedra, més, / mentre el dolor i la vergonya dura; / no veure, no sentir, m’és gran ventura; / i parla baix, no fos que em despertés”. Miquel Àngel no podia suportar el tirànic govern d’Alessandro dei Medici (1531-1537). S’estimava més no veure i no sentir. Potser per això m’agrada més que les altres, aquesta escultura. Per a mi és exemplar. Tinc tanta vergonya pel meu país i per Espanya i per Europa que més m’estimo dormir. O passejar per la Toscana i explica’ls-ho. D’aquí dues setmanes, si no hi ha res de nou, acabaré.