Publicitat
Publicitat

Vuit dies a la Toscana (i 4)

Un visita la Toscana com retorna a la casa pairal, amb un sentiment doblat d’amor i d’odi

Tot s’acaba en aquest món i les passejades també. Aquests vuit dies a la Toscana, que m’han servit per escampar una mica la boira i oblidar-me d’aquest país meu impossible, dels quals els he fet cinc cèntims en aquestes últimes setmanes, han passat sense gaire enrenou sorprenent. Vull dir que hi he estat tantes vegades, des de la primera als dinou anys, que poques sorpreses hi puc tenir. Però és igual. Un visita la Toscana com retorna a la casa pairal, amb un sentiment doblat d’amor i d’odi. L’humanisme, que ha configurat la ment de la meva generació, va ser un invent toscà. Així com l’art del Renaixement, que ha estat el fonament i la llavor i el ferment de tot l’art occidental durant cinc segles. Ara tot s’ha acabat. L’art s’ha mort, o l’han matat, i l’organització mental d’Occident, que reposava en el principi de causalitat, en els clàssics, en la gramàtica, cada dia més esfilagarsada, poua d’on pot. Florència queda lluny, la Toscana, amb les arrels etrusques, amb l’elegància sienesa, amb les perspectives aretines, amb l’Arno, “ balsamo fino ” (com va dir el poeta Lapo Gianni), amb Pisa, lluny del mar, trista i desangelada, amb Lucca, la ben cenyida. La Toscana, amb el ciment de la pasta i les costelles gegantines, amb les àries mel·líflues, sentimentals, de Puccini, ha vist com se li evaporava allò tan sòlid que ens sostenia encara no fa gaire. El món s’ha fet global, la cultura s’ha trivialitzat, i els que juguen a ser artistes o pensadors o escriptors no produeixen més que fullaraca inconsistent. Anar a la Toscana vol dir comprovar tot això; per tant, és una mica trist. I com que, d’una manera o altra, tots en som fills, tots anem a sucar pa en l’olor d’un passat gloriós que d’alguna manera ens afecta. El turisme la fa insuportable. Sobretot a Florència. Però tot i així hi continuem anant.

Sempre que vas a Itàlia, has de comptar amb allò que no veuràs. Són penyores per tornar-hi

Després de la ruta de Piero, és a dir, després d’Arezzo, Sansepolcro i Monterchi, després de tres dies d’anar i venir de Florència a Vinci, després de Pistoia, un dia vam anar a Lucca. Una ciutat preciosa, voltada de muralles. Unes muralles de totxo vermell convertides en un passeig elevat des d’on es veuen els teulats i els carrers i les places. Lucca és una ciutat elegant, amb un teatre important, el teatre del Giglio, amb unes places amb plàtans, napoleòniques, amb una d’ovalada que ocupa la planta d’un antic amfiteatre romà. Molts cafès, restaurants, botigues i, avui que és diumenge, una certa indolència desesmada. M’agrada anar a Lucca. Per dues coses, per l’ombra de Puccini, que hi va néixer, i per una escultura jacent. La d’Ilaria del Carretto, que reposa a San Martino, la catedral. Puccini és la banda sonora gemegosa del sentiment de pèrdua dels fills d’Occident que tenim prou edat per lamentar-lo. Alguna de les seves àries ocupa, a vegades, la nostra irracionalitat, l’esprem com una llimona i hi provoca un parell de llàgrimes i una mica d’esgarrifança. I la pobra Ilaria, tota blanca, dorm en el seu marbre com en una congesta de neu eterna. Ella ens dóna confiança, ella és la que ens crida perquè tornem a Lucca a veure-la. Mentre hi vagi algú per reafirmar la confiança, ella dorm segura.

Sempre que vas a Itàlia, has de comptar amb allò que no veuràs. Són penyores per tornar-hi. Així, aquesta vegada, no he anat a Siena, no he posat els peus en la conquilla de totxo de la seva plaça, no he contemplat els efectes del bon govern, pintats per Lorenzetti. Ni he pujat fins a la catedral, vestida amb el seu pijama blanc i negre, ni he vist el trosset que et deixen veure dels preciosos paviments. Ni he saludat la Maestà, pintada per Duccio de Buonisegna, que tant em va impressionar quan tenia dinou anys. És igual. Ja hi tornaré. Tampoc vaig anar a Volterra, i això que en tenia ganes. Però viatjar amb un grup de deu persones té els seus problemes. I tampoc no he anat a la meva privada i ritual Val d’Orcia, ni a Montepulciano, ni a Pienza... Ja hi tornaré.

I com que no vull acabar lamentant-me, pensaré en les trattorie i el menjar. De La Torretta de Vinci ja en vaig parlar. De La BotteGaia de Pistoia, també. Allà hi vaig menjar una pappa al pomodoro inoblidable. A Florència, fora del circuit turístic hi vaig menjar molt bé. Recordo especialment un fegato alla salvia deliciós. La trattoria es diu Casalinga, i és ben bé al davant de l’església de Santo Spirito, oltrarno. A Lucca hi vaig menjar un colomí rostit gustós i tendre... Són coses concretes que es fixen al record i que encara hi són. Que durin.