Publicitat
Publicitat

Fer anys

Dimarts vaig fer anys, setanta-un, ja. El temps no passa, som nosaltres que hi passem i cada dia més de pressa. Per celebrar-ho vaig anar a Sant Feliu, a veure el mar i les mimoses. El mar hi era, esclar, però les mimoses encara no han esclatat. Tot just apunten aquelles boletes que encara són verdes i que seran d'aquell groc polsós incomparable. Feia un matí clar i un ventet de ponent fred i una mica inhòspit. Vaig dinar, a Villa Mas, un esplèndid arròs de conill amb carxofes, i en Carles, cuiner delicat i propietari generós, sabent que feia anys, em va convidar a un borgonya que era una delícia. Així val la pena fer anys. Per altres coses no. I és que fer anys t'aïlla. Se't moren amics de la teva volada i, amb els més joves, ve un moment que t'adones que la cesura generacional us separa.

L'altre dia, sense anar més lluny, llegint el preciós dietari que Esteve Miralles acaba de publicar, quan explica un viatge per la Toscana, es desfà en elogis del petit museu de Monterchi, on s'exposa el fresc de la Madonna del Parto , de Piero della Francesca, restaurat, ben il·luminat, sota un vidre antibales. És un museu d'una sola peça. L'Esteve no havia estat mai a Monterchi i mai no havia vist la preciosa madonna . I, sobretot, per qüestió d'edat, mai no l'havia vista quan era encara un objecte de culte, a la capelleta del cementiri. Allà estava desprotegida, esclar, sense vidre antibales, sense focus, sense cap explicació històrica. I sense botiga de merchandising . Allà era, com he dit, un objecte de culte. Ara, al museu, és un objecte de cultura. Abans era una imatge per anar-hi a resar, ara és una peça de museu. Ha perdut l'aura sagrada i la seva naturalitat servicial i s'ha convertit en un document i en un bé preuat. Aquell fresc davant del qual anaven a resar les embarassades de Monterchi ara és un reclam per a turistes. Jo encara l'havia vist tal com era, E.M. ja només ha conegut la seva trista, lamentable, realitat actual.

Recordo la primera vegada que vaig anar a Monterchi, devia ser l'any vuitanta del segle passat. Vaig haver d'anar a una casa veïna del cementiri a demanar que m'obrissin la porta de la capella. Al davant, tot de gallines picaven a terra amb el bec per veure si trobaven res per menjar. Em van donar la clau i em van dir que quan hagués acabat els la tornés. A dins, olor d'humitat i de cera cremada condensada a les parets. I allà, radiant, sense cap focus, sola, aquella pagesa prenyada, voltada de gallines, immortal. Anys més tard, vaig tornar-hi i ja l'havien treta de la capella i l'havien posada en les antigues escoles, convertides en museu. En comptes de les gallines, turistes. Els autocars arriben, paren, baixa la gent, entra, veuen un vídeo sobre la restauració del fresc, compren un DVD, una samarreta, una postal, i continuen feliços la seva volta toscana. Fa un parell d'anys, vaig tornar-hi. I em va agafar un atac de nostàlgia irreparable. Era millor abans? És millor ara? És una altra cosa. Per mi, abans era una meravella. Els joves que hi van ara per primera vegada ho troben perfecte. Una enorme cesura generacional.

Pier Paolo Pasolini, escriptor que admiro, en un poema que vaig traduir fa anys, dirigit a un jove que li havia escrit per poder-lo veure i xerrar amb ell, li diu que sí, que d'acord, però que no es faci il·lusions. Que els anys els separen i que bé, que podran estar d'acord en moltes coses, però que arribarà un moment que el tall en el temps que els distancia es mostrarà implacable i insalvable. No n'esperis res, li diu, de la trobada. Pasolini és una mica cruel amb el noi Codignola, que així es diu el destinatari del poema, però són els anys, els anys que fem, que són cruels. I ho són perquè ens mostren que el món segueix el seu curs i que nosaltres no anem al mateix pas ni en la mateixa direcció. Aquest dietari d'E.M., escrit per una persona un quart de segle més jove que jo, em posa de tant en tant al davant d'aquesta veritat.

Fer anys és sentir-se cada vegada més sol.