21/08/2011

El gran devorador

2 min

Té lloc al Museu Picasso de Barcelona, fins al 15 d'octubre, una interessantíssima exposició que ja havia estat presentada a Amsterdam fa uns mesos, tot i que amb certes diferències i amb un títol menys salvatge. Allà, la mostra es deia, simplement, Picasso a París, 1900-1907 , i, en canvi, a Barcelona, es diu Devorar París, Picasso 1900-1907 . Canvi de títols a part, cal dir que a la versió barcelonina s'hi troben a faltar algunes peces importants que es mostraven a Amsterdam. Per què deu ser que quan es porta a Barcelona una exposició coproduïda per una entitat d'aquí i una de fora, sempre arriba disminuïda en les millors peces?

L'exposició, que, de tota manera, els recomano vivament, presenta la irrupció de Pablo Picasso a París el 1900, i cobreix la seva evolució fins al 1907. El Picasso que arriba a París era un noi afamegat d'èxit, que vol dir de fama i de diners. Però també buscava nodriment artístic. La seva gana artística és colossal i devora tot allò que se li posa al davant. Cal dir que aquesta actitud de Picasso amb l'obra dels altres pintors no és pas solament cosa de joventut. Picasso tota la vida serà un gran devorador, tot passarà pel seu estómac ingent i serà regurgitat en les seves obres. Steinlen, Van Gogh, Toulouse-Lautrec, seran primers plats del banquet parisenc de Picasso. També Cézanne i Gauguin, Bonnard i Matisse hi seran mastegats impetuosament.

D'uns n'assimila el motiu, d'altres la composició, d'altres, vagament, l'aura. I tant li val un decadent Toulouse, com un simbolista Puvis de Chavannes, com, fins i tot, un recargolat Rodin. La vida bohèmia, el circ, els saltimbanquis, els pobres, les estatuetes negres, tot és manipulat, xuclat, més o menys digerit, tot va a parar a una formalització que canvia constantment, que busca i troba, que es busca i es troba. La potent energia transformadora de Picasso aconsegueix certament una veu pròpia, sempre recognoscible, però també sovint reveladora de les seves fonts.

El geni creador de formes que és Picasso se'ns mostra amb tot el seu vigor en aquests primers anys. Però també és en aquests primers anys que aquest geni ens revela totes les seves mancances. Assistim a la formació d'un gran artista, capaç de fer-ho tot, però gairebé sempre incapaç de convèncer-nos del tot de ser un gran pintor.

A les exposicions de Picasso tot sol, ens arrossega la seva potència creadora de formes, d'icones, ens emborratxa la seva energia transformadora i ens rendim a la seva indiscutible grandesa. Però en exposicions comparatives com aquesta, sempre acabem descobrint la seva incapacitat, per exemple en l'ús del color. Només cal mirar-se Nu dempeus de Matisse, del 1907, per, observant el fons, rebre una descàrrega emocional causada pel contrast subtil d'un rosa i un verd, una descàrrega deguda no pas a cap icona, a cap desviació cap al dibuix o cap a l'anècdota. Es tracta d'una descàrrega d'origen purament pictòric, d'aquelles que Picasso poques vegades és capaç de produir-nos.

stats