Mentre miro el pessebre
Ja ha passat Nadal i ha passat Sant Esteve. La missa del gall, amb les seves nostàlgies, les cançonetes, els ressopons. El dia de Nadal, la família, els records, els que hi són i els que no hi són, i encara una cosa més trista, els que se'n van, els que se n'estan anant, per l'edat i per les malalties, i que potser l'any vinent ja no hi seran. El dia de Sant Esteve, amb aquesta repetició de les nostàlgies, dels records, de les famílies que es teixeixen i es desteixeixen. Els anys que passen, els anys que vénen, els anys perduts que mai no tornen. La vida. Aquest curs fluvial que s'ho empassa tot, que tot ho podreix, que tot s'ho enduu cap al no-res definitiu. I també ha passat ja el dia dels Innocents, una festa que ja no celebra ningú, però que forma part del Nadal. No hi ha naixement -ni que sigui un naixement miraculós- sense dolor, sense innocents que d'alguna manera paguin la claredat del miracle. Els Innocents històrics, els que va matar Herodes, continuen existint i moren cada any, com per ratificar d'alguna manera que el naixement miraculós continua produint-se.
I què podem fer, un cop ja han passat aquestes tres festes grans de Nadal, mentre esperem la festa profana de Cap d'Any, amb les habituals resolucions de fer bondat i fer una mica de règim perquè baixi el colesterol dels excessos de foie gras, l'àcid úric dels excessos de marisc o el sucre dels excessos de torrons? Doncs mirar el pessebre.
M'hi he embadalit una bona estona. I no m'ha costat gaire veure serralades en un tros d'escorça de surera, veure turons en aquests pans de molsa arrodonits que cobreixen un test posat cap per avall, veure l'estanyol en el paper de plata, amb els aneguets de terrissa. Veure el camí gebrat fet de sal gruixuda. De cop, m'he vist transportat en aquest altre món petit i fet a la mesura dels propis capricis. Tres branquetes de savina resseques i retorçades, recollides a Mallorca, a s'Algar, ja fa anys, ara són esquelets d'uns arbres sense nom que no sé si brotaran per la primavera. Ni tan sols no sé si hi haurà una primavera. Aquests còdols que l'estiu passat vaig portar del Canyeret, ara, enmig del verd de la molsa, són grans pedrotes polides d'un paisatge impossible. Les relíquies d'un estiu passat, de sal i d'esplendor dels cossos, s'han convertit en fòssils de memòria. I hi ha la cova, és clar, que no és una cova, que és una mena de ruïna, d'aquestes que es compren fetes, amb mig arc de totxo, un teuladet i una mica de palla. Aquest any, com que el Papa ha esborrat del pessebre històric el bou i la mula, amb tot el seu sentit simbòlic -el del bou, capat, i el de la mula, estèril-, jo els he posats ben vistents. Què es pot esperar d'un pessebre sense aquest alè confortador d'uns animals que no tenen cap futur personal? Res, és clar, només fredor teològica, acadèmica i positivista. I llàstima que els meus animals de terra cuita no puguin treure cap alè. Però jo el veig, embolcallant el Nen nuet, nuet, que està mig mort de fred.
El meu sant Josep ha perdut la vara. El meu àngel és d'una escala molt petita, resta d'un conjunt antic, però diu com sempre " Gloria in excelsis Deo ". La caseta, perduda dalt de la serra de suro, cada any més atrotinada, és el centre de tot un conjunt de bestiar escampat per la molsa: xais, galls i gallines, coloms, una oca, porquets, un gall dindi. Pel camí de sal, un tigre i una ovella caminen plegats cap al portal. M'agraden aquestes incongruències que no ho són (al Càntic dels càntics es parla de muntanyes on hi ha lleons i lleopards). I, al fons, la berenada dels pastors té un foquet amb una bombeta vermella oscil·lant que figura que és el foc encès. Al pessebre, tot és figurat, però tot acaba sent real.
Penso que als catalans ens agrada això del pessebre perquè ens permet, d'alguna manera, configurar el nostre món. Decidir el nostre paisatge. Posem això aquí i això allà. Qui no es conforma és perquè no vol. Com que no podem fer un país real, ens aferrem al simbolisme del pessebre.
