29/05/2015

Els museus

3 min

Fa uns dies el món va celebrar el Dia Mundial dels Museus. De museus n’hi ha de moltes menes. Però per mi els de debò són els que guarden obres d’art. Potser és una visió limitada, ara que tothom fa museus de tot, de pagesia i de joguines, de confitures i d’escarabats. Però a mi m’agrada l’art. I m’agrada perquè m’increpa d’una manera molt més profunda que qualsevol altra cosa. Una visita a un museu d’art és una sessió de contemplació, de reflexió, de plaer i de creixement espiritual i intel·lectual. Per això està bé que els museus siguin llocs tranquils, amb pocs visitants. Les masses distreuen de qualsevol reflexió profunda sobre l’art perquè et decanten cap a reflexions sobre la societat i el gènere humà. Però per a això no calen els museus. N’hi ha prou anant a la platja.

Ja sé que la meva opinió és antiga. Jo sempre he cregut que un museu és un magatzem on es conserva, s’estudia i es mostra allò que m’agrada dir-ne “les restes del naufragi”. És a dir, totes les obres d’art que el pas assolador de la història ha tret dels seus llocs d’origen i l’atzar ha salvat d’una manera o altra. Retaules i quadres d’esglésies i palaus, escultures d’altars, frontals, o bé, i també, pintures de salons i salonets burgesos que s’han quedat sense casa perquè hereus impietosos les han venut i així han passat a domini públic i les conservem per al nostre plaer, la nostra educació, la nostra reflexió i com a fonament de la creació contemporània i garantia de futur. Cal dir que aquests magatzems que jo crec que són i han de ser els museus necessiten unes condicions d’habitabilitat extremament confortables, temperatura i humitat afinades, il·luminació justa i conservadors savis que cuidin les peces per tal que el pas del temps no hi afegeixi més desgast que l’indefugible per raó de la caducitat de tot. Aquestes peces cuidadosament conservades s’han de poder veure i estudiar i contemplar i gaudir. Això haurien de ser, per mi, els museus.

Però ara els museus s’han convertit en parcs temàtics. Objectiu de les masses de turistes que vagaregen pel món i que fan enormes cues, hores i hores de cues, per entrar-hi i poder fer-se una selfie davant d’una obra famosa que ni tan sols es miren. L’objectiu és poder dir que hi han estat. I res de contemplació, plaer, reflexió, enriquiment espiritual i intel·lectual. El “tot per l’audiència” ha desvirtuat els museus i el seu ús. I els museus, que es pensen que l’èxit de les seves instal·lacions són les masses, fan el que sigui per atreure-les. No saben, o no volen saber, que l’èxit d’un museu és un èxit ocult, el de la influència sobre les generacions futures del país, i no pas unes xifres de visitants que no aporten altra cosa que diners. Els museus públics no haurien de voler ser rendibles, en principi. De fet, no ho poden ser. I no haurien de buscar com a primer objectiu els diners ni l’afluència multitudinària.

Tampoc no estic d’acord amb una tendència moderna d’exposició de les obres dels museus. És el que en podríem dir exposició-assaig. L’exposició de les obres de les col·leccions permanents no ha d’estar subjecta a cap discurs assagístic. Crec que ha de ser com més neutra millor. És el visitant qui ha de fer les seves interpretacions. El museu simplement ha de mostrar les millors obres de la seva col·lecció en bones condicions de visió, il·luminació i conservació i estalviar-se qualsevol mena de temptació didàctica i sobretot ideològica. Ajudar lleugerament el visitant sí, però fer-li llegir textos excessivament extensos no. Un museu és un conjunt d’obres, no és un llibre. Una altra cosa són les exposicions temporals, que, crec, és perfectament legítim que responguin a una voluntat assagística, interpretativa, didàctica i ideològica. Però un museu, no. Un museu mai no hauria de caure en aquestes vel·leïtats, ni que sigui per atreure més gent.

Tampoc no crec que els museus hagin de fer una suplència de les aules escolars o universitàries. És a l’escola i a la universitat on s’ha de formar la gent, i els museus han de col·laborar a aquesta formació, facilitant tot el que calgui, però no anant pel seu compte. Ja sé que tot això ara no es porta. Ara els museus són parcs temàtics per atreure turistes i volen ser universitats lliures. Les masses deixen diners i poca cosa més. A la suplència universitària li manca una cosa essencial, la disciplina. Els museus no haurien de contribuir a aquesta conxorxa actual de rebaixar-ho tot. La de només buscar l’èxit superficial i inútil.

stats