Publicitat
Publicitat

Vuit dies a la Toscana (2)

Algú potser pensarà que, després del que està passant aquí, el fet que em dediqui a vagar mentalment per la Toscana no té gaire sentit. Potser no. Però estic tan decebut, tan trist, tan preocupat, tan enfadat i tot el que vulguin que em sembla que serà molt millor aquesta evasió paisatgística i estètica que no pas que rebli el clau de la meva situació anímica. Serà molt millor que continuï narrant la meva excursió recent pel país dels inventors del Renaixement.

De Piero della Francesca ja els en vaig parlar fa uns dies, de la seva pintura, sobretot, i del seu significat. Ara només em toca dir que Arezzo continua atractiva com sempre. És una ciutat elegant i pagesa alhora i potser és aquesta característica que va influir en Piero o va ser Piero que va ajudar a afaiçonar la ciutat. Guardar aquella meravella dels frescos de Piero, durant tants segles, no és pas una cosa que no tingui conseqüències. Me les prometia molt felices a Sansepolcro, però el magnífic fresc de la Resurrezione, està in restauro, el pots veure parcialment, mig tapat per bastides. Tampoc la Madonna della Misericordia no es podia veure, perquè no hi era. L’havien deixada per a una exposició. Són coses que a Itàlia passen habitualment. Sempre cal tornar-hi. A Monterchi, en canvi, tot continua igual. El poblet, mig desert, rep pocs visitants i la Madonna del Parto ens esperava solitària dins de la seva urna de vidre, climatitzada i amb els lux pertinents. Però com que la poca gent que era al museu, un museu d’una única peça, estava ocupada a la sala del vídeo, l’obra de Piero va ser tota per a nosaltres. Una meravella.

El viatge de tornada fins a Vinci, per l’autopista fins a Florència primer, i després per la FI.PI.LI, amb uns cels ennuvolats prodigiosos, travessant aquells turons inoblidables d’oliveres i xiprers, amb els casalots ben posats al cim de les carenes, ara tocats pel sol, ara lluents per la pluja, va ser una delícia. En una salumeria d’Arezzo havíem comprat formatges i embotits per sopar i, com que el dinar a Sansepolcro havia estat una enredada (això passa per ficar-te al primer lloc que trobes), tots teníem gana i ens prometíem un sopar deliciós a la nostra gran cuina expagesa de la Villa Santa Maria. Així va ser.

Estic tan decebut, tan trist, tan enfadat, que em sembla que serà molt millor seguir vagant mentalment per la Toscana

A Vinci havia plogut tot el sant dia i el jardí de la villa estava tot amarat d’humitat i regalimós. L’herba, les bardes de llorers retallats, les oliveres, els xiprers i la gran ginesta que perfuma la piscina, tot era ple de gotetes de pluja que, ara que no plovia, eren com brillants rosats travessats per la llum del sol ponent.

L’endemà vam anar a Pistoia. Jo no hi havia estat mai i em va agradar anar-hi, ara que hi érem tan a prop: només a una vintena de quilòmetres. Pistoia és una ciutat petita, amb un duomo i un baptisteri interessants, d’aquells de ratlles de marbre blanc i negre (o gris o verd fosc). Des de casa nostra, és a dir, des de Vinci, s’hi va per una carretereta que puja fins a dalt de la carena i després baixa fins a Pistoia. Revolts, grans arbres, i, com que era diumenge, ramats de ciclistes aprofitant la pujada i la baixada i, sobretot, l’hostal que hi ha abans d’iniciar-la. Tots s’hi reunien per esmorzar. De fet, el motiu de la nostra excursió era visitar el museu de Marino Marini, el gran escultor del segle XX. Pistoia, la seva ciutat natal, li ha dedicat, en un antic convent, un magnífic museu, amb una col·lecció impressionant de dibuixos, amb l’obra gràfica completa i moltes escultures, bronzes i guixos, és a dir, els originals que van servir per fer els motlles per a les foses. Jo crec que val la pena anar a Pistoia per veure aquest museu. Sobretot si, sortint-ne, t’espera un dinar excel·lent en una trattoria esplèndida: La BotteGaia. Cuina toscana cent per cent. Jo em vaig atrevir amb la pappa al pomodoro, que em va recordar una sopa de tomata que feia la meva àvia. La toscana, però, més espessa, perfumada d’alfàbrega i amb una fetta de mozzarella fosa al damunt. I encara que el Petroni, al seu llibre, diu que niente formaggio, jo trobo que hi va molt bé.

A la tornada ens vam perdre per aquelles carreteretes toscanes encantadores i vam anar a petar a Montecatini Terme. Però vam trobar el bon camí, amb tot de marrades, que s’agraeixen tant perquè et fan veure paisatges impensats. A Vinci no hi plovia. Un sol tímid i net feia brillar totes les coses. Vaig pensar que un cavaller de Marino Marini hi quedaria molt bé a l’era de la casa. El gessamí del cobert perfumava intensament el vespre.