Publicitat
Publicitat

La posteritat

Una vida d’artistes llarga i plena, una vida de ciutadans implicats. Una presència constant en la vida cultural de la ciutat: taules rodones, conferències, lectures de poemes, inauguracions. Tal és el cas d’Albert Ràfols-Casamada i de Maria Girona. Tots dos pintors. L’Albert, a més, poeta. L’Albert, amb obra pública a Barcelona: els sostres de l’Ajuntament i el mural del Palau Sant Jordi. Tots dos amb innumerables exposicions individuals i participacions en col·lectives. Tots dos fundadors i professors de l’Escola Eina. Amants dels llibres i de la pintura. Unes condicions com aquestes fan que al llarg dels anys les coses, a casa, s’acumulin. Els llibres, els papers, els documents, les fotografies, els quadres i els dibuixos, els propis i els dels amics.

Recordo l’Albert mostrant-me algun petit tresor penjat enmig d’altres. N’estava orgullós. Recordo quan em van ensenyar el pis nou a República Argentina, l’antic pis dels pares de l’Albert. Al menjador hi havia unes pintures a la paret. L’Albert em va dir: són un encàrrec de la Maria. I la Maria: la taula és un disseny de l’Albert. Dues persones, una sola vida. L’Albert va morir ja fa uns anys, quatre o cinc, no ho recordo exactament. La Maria, al tanatori, estava arraulida en un sofà, sola com una fulla caiguda. Fa uns mesos va morir ella, ja del tot fora del món.

I ara les coses pacientment acumulades, amorosament guardades, han aparegut apilonades i barrejades als Encants. Quan algú se’n va adonar i ho va dir, correm-hi tots. Però el conjunt ja s’ha dispersat. El document de la totalitat, tan útil per explicar les vides dels artistes i uns anys importants de la vida de la ciutat i del país, ja està perdut. ¿On eren els responsables de la cultura quan va morir l’Albert? ¿Van fer passos per assegurar la pervivència de la biblioteca i la col·lecció privada d’art? ¿On eren quan va morir la Maria? Enlloc, esclar! En aquest país la cultura seriosa no interessa. I això es demostra en coses com aquesta.

Veure els llibres amuntegats per terra, trepitjats i sollats, veure per la televisió les fotografies d’una Maria joveníssima jugant a tenis, algun quadre arraconat, tota una vida pastura del mercadeig, mentre els responsables de la cultura del país miraven cap a una altra banda, em va produir una tristesa profunda que encara no m’ha abandonat. Pobre Albert i pobra Maria! Que difícil que és una posteritat noble en aquest condemnat país, on ningú no sap què és el respecte pel talent i per una vida dedicada a l’art, a la poesia i a la pedagogia de l’art. Si en el cas de Ràfols-Casamada i de Maria Girona la cultura del país actua així, ¿què farà en el cas de persones també meritòries però no tan conegudes? La posteritat és dura. Per sort, ells ja no hi són. La mort, afortunadament, és cega. Quin dolor immens s’han estalviat! Ja ho sé que algú dirà que la culpa és d’ells. Sobretot de l’Albert, que no va deixar les coses lligades i ben lligades. Que no es va preocupar d’establir una deixa amb tot el que tingués interès cultural. Però allà on la feblesa de caràcter i el desordre dels artistes no arriba, allà han d’arribar els responsables de la cultura del país: interessar-se pel futur llegat ja en vida dels artistes, preocupar-se pels testaments, en cas de la seva mort. Seguir i encalçar, si cal, els hereus.

I de tot això no en podem pas donar la culpa a Madrid, no. Els culpables en som nosaltres. Aquest país que ara vol ser independent no crec que, quan ho sigui, si és que mai arriba a ser-ho, funcioni gaire millor pel que fa a aquestes coses. La posteritat d’aquells que han ajudat a fer-lo, dels factors de la seva cultura, em temo que no importarà ningú. Reclamem els papers de Salamanca perquè tenen un significat polític, però els nostres papers, els papers d’aquí, que tenen un valor cultural, per petit que sigui, deixem que la gent els trepitgi, bruts i arrugats, al terra dels Encants.

James Joyce va escriure ja fa molts anys, parlant del seu país: “Irlanda és una truja que es menja els seus garrins”. Sovint tinc la temptació de traslladar la frase al nostre, de país: Catalunya és una truja que es menja els seus garrins. I si no ho fa en vida, ho fa un cop els seus fills són morts, devorant impassible la seva posteritat.

Què importen totes aquestes coses? El que importa és això que ara en diuen l’eix social. Sí, cert, però si un país no té sensibilitat per la cultura, per la tradició, pel seu passat, tampoc no en tindrà pels desvalguts del seu present.