El romànic al MNAC
Fa cinquanta anys va tenir lloc al Palacio Nacional de Montjuïc una gran exposició europea d'art romànic. Jo llavors tenia dinou anys i vaig anar expressament a Barcelona a visitar-la. En aquells temps, el romànic no era tan apreciat com ara des del punt de vista estètic. Era cosa de minories. I des del punt de vista patriòtic, fundacional, com comprendran, no tenia cap consideració pública. En aquells temps el país no existia i els pertanyents a la catacumba resistent catalana que corrien pels Pirineus d'ermita en ermita també eren una minoria. La gent, això que en diem la gent, no apreciava el romànic, com no apreciava el modernisme, que trobava tronat, com no apreciava Gaudí, que era extravagant i de mal gust.
Però jo era jove i artista, diguem-ho així, i m'agradava molt el romànic. Gaudí, menys. I el modernisme, poc, per no dir gens. Aquella exposició en què brillaven algunes de les obres de la col·lecció de l'actual MNAC em va impressionar, sobretot l'absis de Sant Climent de Taüll. I com que, just aquells dies, acabava de tornar del meu primer viatge a Roma, recordo que em vaig dir: és millor que la Sixtina. Coses de jove, esclar. Però encara ara m'impressiona extraordinàriament. I és curiós que, convertit de peça litúrgica en peça de museu, conservi la seva sacralitat.
Al MNAC l'espai de l'absis de Sant Climent de Taüll és un espai sagrat. Posats a somiar, m'agradaria, quan em mori, que m'hi fessin el funeral, penso. I m'estranya que ningú no hagi demanat mai per casar-s'hi. Potser seria una bona font d'ingressos per al Museu. I després, la festa a la Sala Oval.
Bé, tornem a la raó pura i dura. Parlo avui del romànic del MNAC perquè fa uns dies, justament pensant a commemorar aquella meva primera visita de fa cinquanta anys, vaig pujar-hi per veure la nova dispositio de la col·lecció. Cal que digui que em va agradar molt. La "millor col·lecció de pintura romànica del món", com diu la publicitat, llueix molt més que abans, sobretot per la il·luminació, molt més intencionada, que posa de relleu les peces més notables. També l'ordre de les peces ha sofert algun canvi que en millora la comprensió. I algun subratllat, com ara el lloc presidencial atorgat a La lapidació de sant Esteve , de Boí, o l'atorgat a les escultures procedents d'un parell de davallaments, el d'Erill la Vall i el de Durro, em semblen del tot pertinents de cara a proclamar l'excelsitud d'aquestes obres. Tot ara hi és més racional, ordenat, lògic. Només, posats a trobar pèls, lamento que els dos baldaquins, el de Tost i el de Tavèrnoles, s'hagin convertit en retaules, oferint-ne un visió frontal, quan havien estat pensats per ser el límit superior d'un espai i pintats perquè les seves figures fossin vistes des de sota, i no pas cara a cara. Per què, em pregunto? No serà per una exagerada voluntat de donar facilitats?
El matí que hi vaig pujar hi havia força gent, a la col·lecció de romànic. Fonamentalment estrangers. També hi havia un grup d'adolescents més o menys instal·lats en aquella mena de bancs, inventats per la senyora Gae Aulenti, que més aviat semblen taules de dissecció i que ens fan enyorar els sofàs de vellut del Kunsthistorisches Museum de Viena, per posar un exemple. Sobre aquests bancs glacials, convertits en taules de treball, uns quants d'aquests nois i noies, asseguts a terra, hi omplien una mena de fitxes. Uns altres, amb els mòbils, fotografiaven les peces i fins i tot les cartel·les explicatives. I encara uns altres, que potser ja havien fet la feina o que confiaven en la dels que treballaven, reien i xerraven.
Era bonic veure aquells cossos joves i pletòrics davant d'aquelles figures planes, esquemàtiques, simbòliques, però no pas amb menys presència, i era bonic pensar que aquells nois i aquelles noies eren d'alguna manera els hereus d'aquella gent que havia imaginat i fet tot allò.
Un llampec d'història em va ferir els ulls com un miracle. Entre la carn real i els pigments dels frescos, deu segles em contemplaven.
