Publicitat
Publicitat

Alemanya s’endú la batalla de les pissarres

La selecció de Löw contraresta la proposta d’Itàlia i accedeix a les semifinals després de 120 minuts d’igualtat tàctica i una tanda de penals plena d’errades

Del ferotge duel de quarts de final entre Alemanya i Itàlia, molts esperaven que en sortís el pròxim guanyador de l’Eurocopa, i després de 120 minuts de discussió futbolística de molta riquesa estratègica però poca concreció ofensiva, el partit es va resoldre a favor dels alemanys als penals. La tanda, teòric súmmum del tacticisme, va ser una cadena d’errors de Zaza, Müller, Özil, Pellè, Bonucci, Schweinsteiger i un últim, de decisiu, de Darmian. Ara Alemanya es veurà les cares amb el guanyador de l’Islàndia-França que tanca la ronda de quarts.

I és que per a molts, i amb permís de l’amfitriona França, l’Alemanya-Itàlia era la final anticipada d’aquesta Eurocopa. I es va jugar com si ho fos, amb aquella prudència del títol que es pot perdre i amb aquella concentració tàctica de les batalles que s’han estudiat a consciència per poder ser campió. El duel va ser precisament això durant més d’una hora, una guerra tàctica entre Antonio Conte i Joachim Löw, que van portar el partit al laboratori per erigir-se en protagonistes.

Amb el partit d’Espanya a la retina, Alemanya va saltar a la gespa amb les idees clares del que no podia permetre que passés. Per protegir-se millor i contrarestar l’esquema italià, Löw va situar el seu equip lleugerament més enrere que altres dies, va adaptar el seu habitual 3-4-3 a una mena de 5-3-2 idèntic a l’italià i va procurar encallar l’inici de joc de l’ azzurra amb la presència de Mario Gómez sobre un central, Özil oscil·lant entre l’altre central i l’exterior, i Müller tancat sobre el tercer central i vigilant de prop el pivot. Khedira, fins a la substitució, i després Schweinsteiger completaven l’esquema amb l’altra vigilància al segon home exterior per la dreta. Itàlia no va poder superar la primera línia de pressió alemanya amb la facilitat amb què ho havia fet contra la roja i va patir, també, per poder connectar amb els seus dos davanters a dalt, perquè Alemanya sempre alliberava un dels seus tres defenses per tenir vigilats Pellè i Éder. Amb pilota, Alemanya va jugar amb claredat i solvència en fases inicials i pràcticament no va patir per desfer-se de la intimidació italiana.

Els problemes venien quan es creuava el mig del camp. Alemanya, que havia hagut de sacrificar Draxler per proposar un esquema menys ofensiu, va trobar a faltar alguna peça que desequilibrés i va anar movent la pilota sense crear ocasions al primer temps. Però Itàlia, sense aquella inèrcia i superioritat posicional que l’havia empès contra Espanya, tampoc trobava la manera d’arribar a porteria, tret d’una cavalcada de Giaccherini que es va passejar per davant de la porteria de Neuer sense que Sturaro encertés a rematar-la a gol.

El descans no va fer més valentes cap de les dues propostes, però va reforçar l’autoestima alemanya, que sentia que era la selecció que estava imposant el seu pla sobre el del rival. De seguida es va notar la confiança i Müller, al minut 53, va fregar l’1-0, però Florenzi va desviar acrobàticament el seu xut quan ja semblava que tocaria la xarxa.

Era un avís i només deu minuts més tard, Alemanya va aconseguir avançar-se en el marcador, gràcies a una passada llarga de Neuer sobre Mario Gómez que el davanter va transformar en una centrada per a Özil, decisiu entrant des del darrere per batre Buffon.

El partit es va obrir pel desig d’empat d’Itàlia i la incapacitat alemanya per abaixar el ritme sense acabar sotmesa a camp propi. Després d’un córner, l’ azzurra va rebre el regal d’unes mans dins l’àrea de Boateng que van permetre a Bonucci igualar a un al minut 78.

La batalla tàctica ja era més purament una batalla, a camp i a cor obert, desbocada, imprevisible. Les pissarres ja no mesuraven els riscos, ja no frenaven els impulsos d’uns jugadors fatigats però àvids d’aconseguir la classificació per a semifinals. No ho van resoldre en 90 minuts i va fer falta jugar una pròrroga que els tècnics van poder tornar a jugar al ritme controlat del principi. El temps extra va passar sense gaire ensurts i la sort del semifinalista es va decidir als penals, una nova batalla, aquest cop de porters, en què Neuer va sortir victoriós.