Atreure els laterals rivals per trobar la millor recepció
Periodista i EntrenadoraPot ser temptador, malgrat la superioritat clara del Barça a Ipurua, deixar-se endur per la sensació que van ser els detalls, relativament aïllats, els que van donar el triomf als homes de Luis Enrique. Si més no, pel que fa als gols: un penal per mans després d’una jugada una mica embolicada i un cop de cap en un córner. Potser el 0-2 no té la contundència que se li pressuposa al duel, però va acabar sent un resultat sempre prou ampli pel context perillós i difícil en què es va gestionar. Amb el Manchester City i el Reial Madrid a l’horitzó, l’enfrontament a Eibar havia de ser, essencialment, una victòria i el mínim desgast possible. I l’objectiu es va complir.
Un ‘invent’ al mig
Per començar, l’alineació ja pretenia gestionar i protegir els homes forts probables de les pròximes cites, com els apercebuts Mathieu i Mascherano, o Iniesta al mig del camp. Luis Enrique va resoldre el forat de Busquets amb un invent, ubicant Sergi Roberto de migcentre, per darrere de Rafinha i Rakitic, els dos interiors de construcció i equilibri. L’experiment va alliberar el croat d’haver d’assumir unes funcions defensives que l’haurien limitat massa en la parcel·la ofensiva i, de passada, va assegurar batalla en un escenari on s’esperava lluita i recorregut. Amb pilota, el 20 va ajudar a donar claredat a la sortida en jugada, amb recepcions clares entre els dos puntes guipuscoans o alguna conducció llarga per avançar metres. Sergi Roberto va saber trobar el to personal a una posició que va interpretar amb disciplina, mirant de donar velocitat i verticalitat a la circulació, sense perdre mai de vista que el que havia de fer, sobretot, era no perdre la posició. Rakitic i Rafinha el van ajudar a mantenir-se sòlid en la vigilància, rebaixant-li l’ímpetu que l’hauria motivat a trepitjar l’àrea.
I és que l’Eibar esperava amb un 5-3-2 que facilitava l’inici del joc blaugrana i el portava còmodament a la zona d’atac. Fins al mig del camp, la progressió era relativament fàcil. El Barça va poder jugar amb els dos laterals ben amunt, a l’altura dels migcampistes, mirant de no perdre en cap moment l’amplitud que reclamava la seva alta possessió de pilota i el bloc baix del rival.
Contra la línia de cinc defenses, el Barça va intentar no enfonsar-se més del compte i construir-se espais a tocar de la frontal de l’àrea. Va intentar atreure els laterals rivals fins a tres quarts de camp per assegurar-se recepcions de qualitat dels seus homes exteriors. El ritme de joc era prou alt, preparava el terreny per a la màgia dels cracs. La presència de Montoya i Adriano amunt ajudava els duels de Messi i Neymar, especialment descarats en el dríbling. El brasiler va exagerar les diagonals cap a zones interiors, on no es va instal·lar si l’atac s’allargava. El Barça buscava tenir, en molts moments, fins a dues referències en màxima profunditat. Si no era Neymar qui s’afegia a Suárez, intentava ser Rakitic o Rafinha.
Un Eibar amb poca resposta
La fase ofensiva del Barça es va concentrar al camp rival, però l’Eibar va aconseguir no haver d’afrontar gaires ocasions de perill. Les possibilitats d’espantar al contraatac, però, tampoc existien per als de Garitano, a diferència del que havia passat al Camp Nou en la primera volta.
Saúl Berjón va carregar a l’esquena d’Adriano, també amenaçat per la profunditat de Bóveda, però Bartra i Piqué van anar resolent amb eficiència les principals alegries locals, escudats també per les ajudes d’un Sergi Roberto concentrat.
El 0-2 a la represa va acabar de ferir l’orgull d’un Eibar que en tot moment es va sentir molt lluny de reaccionar, fins i tot quan el Barça va rebaixar un grau la seva intensitat. Quan el partit va reclamar més gestió que ritme, Luis Enrique va fer entrar Xavi per acabar de matar-lo.
L’Eibar, en un últim intent per ficar-s’hi, va desfer l’engranatge amb cinc defenses i va passar a un 4-4-2 que, en l’últim sospir, va estar a punt de donar-li l’1-2.
