Publicitat
Publicitat

Conclusions fredes d'una primera derrota anunciada

El Barça medita si el partit amb l'Ajax és un accident o una conseqüència d'una dinàmica de joc perillosa

S'estava jugant amb foc. Amagat entre golejades estranyes i entre minuts d'esclafar el rival gairebé sense voler amb una nova verticalitat vestida d'alternativa, el Barça de Gerardo Martino feia 20 partits que celebrava bons resultats. Resultats que han anat aparcant i silenciant un debat futbolístic que el cop a Amsterdam ha rescatat.

No és que sigui oportunista recuperar la discussió sobre l'estil ara que l'equip ha patit la seva primera derrota. És cert que hi havia baixes importants -fins a sis teòrics titulars (Valdés, Messi, Alves, Adriano o Jordi Alba, Alexis i Busquets) no van jugar contra l'Ajax- i que la classificació per a vuitens ja estava tancada, però les sensacions que deixa l'ensurt d'Holanda fan pinta de ser més greus que tres punts que s'escapen. L'equip va donar mostres de sentir-se impotent. I, en acabar, va admetre haver jugat sense intensitat. ¿S'ha de quedar tot plegat en un simple accident? Per què fa la sensació que l'actuació davant l'Ajax s'havia anat insinuant molts partits abans?

Preparar el rival

L'equip s'ajusta a l'adversari en funció dels seus punts forts

Centrar l'autocrítica de la derrota contra l'Ajax en un aspecte motivacional o d'energia dels jugadors seria reduccionista. L'equip va jugar un parell de marxes per sota del seu nivell habitual, però no tant per una qüestió de ritme com d'intenció. El Barça actual prepara els partits des de certa mirada d'inferioritat, pendent de contrarestar els punts forts del rival en situacions defensives. Potser li falta confiança per intuir aquell aspecte del joc que, des del soterrani, visualitzava una victòria. Els jugadors han canviat la recerca de les superioritats amb pilota per l'esforç per ajustar les inferioritats sense. El migcentre se sent sol, i sovint està sol. Protegir els costats de Busquets (o Song) per no ser vulnerable s'ha convertit en una prioritat quan abans era una virtut.

Dubtes existencials

Més enllà del debat de l'estil, la mutació de joc confon l'equip

Per observació del rival, capacitat i edat, el Barça actual no pot limitar-se a repetir els patrons de joc que li van funcionar en una altra etapa que, intacta, ja no tornarà. Les variants eren i són necessàries. Les reclama el joc, les reclamen les competicions. I les han d'assumir certs jugadors. Però en l'intent per buscar una alternativa a la sortida en curt, s'abusa del joc llarg; en la voluntat d'accelerar certes possessions estèrils, s'ha perdut criteri i control; en el desig d'explotar les noves virtuts col·lectives, fa temps que s'han triat els camins més fàcils. Messi. Neymar?

On és la verticalitat?

El Barça torna a encallar-se contra una defensa sense espais

El procés de mutació de l'equip s'ha anat veient partit a partit, renovant la vella idea per fer-la a priori més efectiva. Per justificar partits trencats i anades i vingudes s'ha apostat per arguments que passaven de les dimensions del terreny de joc a les característiques de l'adversari o a la pròpia alineació. La verticalitat s'ha aplaudit. Calia. Però, a l'hora de la veritat, l'equip segueix sense trobar-la en els partits realment clau (com li va passar a San Siro o dimarts contra deu a Amsterdam) i sembla que hi recorri en dies en què, abans, es guanyava sense haver de córrer tant d'àrea a àrea.

Columna vertebral

L'estructura trontolla en posicions abans fiables

Carles Puyol va reconèixer al final del partit que va passar-ho malament: "No sabia si avançar, si tancar, si obrir..." Xavi va ser substituït poc després de l'hora de partit. Busquets va descansar. Valdés i Messi estaven trencats a Barcelona. L'onze de gala que marca el llistó de valoració d'aquest Barça està lluny del seu 100%. Per unes raons o unes altres, l'equip no pot evitar buscar nous pilars. I sobre aquests nous pilars no pot construir una mateixa estructura.

Neymar, solitari

El brasiler se sent el més fresc i exagera les accions individuals

Neymar és l'únic reforç d'aquest estiu i en el primer trimestre de la temporada ha demostrat que és, amb permís del renascut Alexis, un dels elements més frescos de la plantilla en la parcel·la ofensiva. És qui té les idees més clares, qui s'atreveix, qui proposa algunes coses noves. Qui vola. El context actual, sense Messi i amb l'equip trepitjant terreny perillós, l'ha catapultat al lideratge, que des del club es volia més progressiu. Neymar va intentar tirar del carro contra l'Ajax, però no sempre va escollir bé les accions en què destapar-se. Pràcticament totes les accions van ser individuals. Començant parat o en carrera. Amb qui més va combinar (gairebé l'únic) va ser amb Iniesta, a qui va fer 16 passades i de qui en va rebre 12.

Esforç sostingut

El Barça fa mesos que pateix per mantenir 90 minuts d'alt nivell

El Celtic de Glasgow és l'últim classificat del grup del Barça. I és, també, l'últim rival contra qui el Barça ha completat una victòria sòbria a Europa. Bloquejat a Milà fa un any i fa un mes. Apàtic a París. Desbordat a Munic. Atropellat a Amsterdam. Sembla que l'equip ha perdut aquella força, física o mental, per arraconar els rivals com ho feia abans. El boca a boca s'estira i l'adversari, ara, s'atreveix a buscar les pessigolles a un Barça que veu més humà que mai. Guanyable. Va semblar que l'Ajax sentia cert grau d'intimidació amb l'expulsió, però la realitat avisa: fa més d'un any que el Barça no completa una actuació contundent a la Champions.

Autocrítica o acció

El discurs dels futbolistes busca unes solucions que no es plasmen

En teoria el vestidor és conscient que alguna cosa no rutlla. Que l'equip ha de millorar si vol aspirar als títols que s'exigeix com a Barça. Les declaracions després del 2-1 amb l'Ajax eren contundents. Com ho van ser després del duríssim 7-0 contra el Bayern l'any passat. A la pràctica, però, són poques les respostes que s'han visualitzat sobre la gespa. El segon temps, amb un home més, no va executar el que les paraules de perdó prometien.

Laterals omnipresents

Les baixes d'Alves i Jordi Alba canvien la cara a l'equip

Es parla de l'adéu de Valdés a l'estiu. De l'estat de forma de Messi, Iniesta i Xavi. De quan juga Busquets o ho fa Song. Però les absències d'Alves, Adriano i Jordi Alba van demostrar que eren tan destacades com la dels anteriors noms. Els tres laterals, sobretot Alves, són bàsics en l'engranatge ofensiu del Barça. Montoya encara no està prou fet per assumir un rol similar i Puyol va ser un acte de supervivència. El Barça més autèntic s'ha de trobar en l'esperit i la valentia dels seus laterals. I si es mira el rival amb por, ells són els que primer ho transmeten.