Publicitat
Publicitat

BARÇA

Derrotes cruels, velles alertes i alguna llum

La contundent desfeta d'Espanya al Brasil fa renéixer una reflexió silenciada al Barça

En el moment en què un equip té Leo Messi i l'altre no, cap comparació pot ser justa. Tot i així, els paral·lelismes que s'han establert entre la selecció espanyola i el Barça són constants en aquest cicle guanyador que inicia Guardiola el 2008. La presència massiva de blaugranes a les convocatòries i alineacions de Luis Aragonés, primer, i Vicente del Bosque, després, han accentuat aquesta sensació que la roja beu d'automatismes culers. Però també d'inèrcies. Els aires eufòrics de la millor època de la columna vertebral van empènyer l'equip als èxits que brillen a les vitrines de la Federació, però ara que els aires són més espessos també sembla que l'estabilitat hagi començat a trontollar al mateix temps a Espanya que al Barça.

Sensacions de Munic

La contundent derrota de la selecció espanyola a Maracanã contra el Brasil ahir de matinada (3-0) va furgar les ferides que el Barça havia fingit tenir curades. Com li havia passat a l'equip de Tito Vilanova en l'eliminatòria contra el Bayern de Munic (i, fins i tot, contra el París Saint-Germain o el Milan), Espanya va ser esclafada per un Brasil més fresc i agressiu. Un Brasil que hi va anar molt més des del primer minut i que va aconseguir crear el partit que li convenia. Un equip, i un país, per a qui la final de la Copa Confederacions era el partit més especial de l'any. Espanya ho va patir, tot i que ja havia deixat símptomes de no rodar fi contra Itàlia o Nigèria.

"El paral·lelisme entre la victòria del Brasil contra Espanya i l'eliminatòria del Barça amb el Bayern és total en termes d'intensitat, agressivitat defensiva i gestió dels espais -comenta el tècnic Víctor Muñoz-. El grau de motivació d'uns i altres no era el mateix. Com va fer Heynckes, la selecció de Scolari va impedir que els homes més brillants d'Espanya apareguessin, va situar l'equip sempre per darrere de la pilota i va crear perill al contraatac. Fins i tot la permissivitat de l'àrbitre va ser similar a Maracanã que a l'Allianz Arena".

El bany brasiler va ser total, però va venir condicionat per aquells accidents que ho determinen tot en un partit de futbol. "Va ser un d'aquells dies que tot se't gira en contra", apunta l'entrenador Juanma Lillo. "De seguida et fan un gol i no trobes les sensacions per refer-te. La gespa estava horrorosa, semblava que l'haguessin trepitjat 200 ovelles durant tot el dia. No pots fer una bona circulació de la pilota, els jugadors estan insegurs a cada control i no ets capaç de fer les passades suficients per ordenar-te i atacar com estàs acostumat a fer. Ells no et deixen respirar, falles l'1-1, et fan el segon gol abans del descans i el tercer just sortir a la segona meitat. A sobre falles un penal que t'hauria enganxat una mica al partit, pateixes una expulsió... Són accidents que no són excuses, però que s'han d'afegir a l'anàlisi d'un partit".

A diferència de Muñoz, Lillo no compara futbolísticament la desfeta de la selecció espanyola amb la del Barça, però sí que troba un punt en comú en les reaccions de l'entorn en tots dos casos. "Després de guanyar a l'Uruguai, la selecció era l'hòstia, i ara resulta que els jugadors no poden amb les botes, els rivals els han pres la mida i els guanya un equip físic -critica-. Si després de tants anys d'èxits s'han de treure conclusions per un sol fet, malament. De moment, és un fet aïllat, com al Barça. Amb aquests jugadors, potser la norma és el que han estat fent durant tants anys".

"Mai s'ha cregut en el model"

Lillo no rebutja l'autocrítica tot i envoltar d'elogis una generació de futbolistes irrepetible. "El que passa és que aquí mai ens hem cregut com hem guanyat. La gent no té coneixements futbolístics suficients per pensar en un model així, se sent molt lluny d'aquesta manera de jugar perquè només valora els resultats. Abans i ara".

De fet, el que sempre s'ha lloat a Can Barça és l'habilitat dels tècnics d'introduir matisos per fer evolucionar el model abans de la derrota. Tot i així, la golejada patida a les semifinals de la Champions va destapar una necessitat i la va vestir, de cop i volta, d'urgència. "Són derrotes contundents que serveixen d'advertències -apunta l'analista Ricard Torquemada-. La final d'Espanya és una prova que el Barça ha d'actuar per trobar solucions a l'erosió que pateix al mig del camp. Com va passar el dia del Bayern, ahir va tornar a veure's que Iniesta intentava tirar del carro però Busquets i Xavi no podien, no arribaven".

La situació física de dos dels grans referents de les millors versions del Barça i la roja és delicada. El mig centre va acabar la temporada reconeixent que, des del gener, arrossega una pubàlgia que no li ha permès estar al 100% en el tram decisiu de la temporada. I el de Terrassa ja fa dos anys que conviu amb dolors al soli que s'aguditzen en diferents fases del curs.

Thiago: relleu o sortida

És en aquest escenari que apareix el nom de Thiago Alcántara. El migcampista valora sortir del Barça en aquest mercat d'estiu per falta de minuts. "Podria ser l'oxigen de Xavi", comenta Torquemada, tot i que reconeix que "en general els jugadors que venen per darrere tampoc han mossegat prou per prendre el lloc als titulars".

Per no haver aprofitat les oportunitats anteriors o per pes de veterà, la realitat és que, en moments crítics, Thiago va veure naufragar el seu equip des de la banqueta. Com també van veure-ho ahir Cazorla, Javi Martínez, Cesc o Silva. "Sobta veure'ls als dos tan lluny del seu millor nivell i això em planteja un interrogant sobre la capacitat dels entrenadors d'intervenir en les jerarquies. Tant Tito durant l'any com Del Bosque en aquesta Copa Confederacions han tingut altres jugadors per triar i no ho han fet. Sembla que costi molt canviar certs futbolistes i han de ser menys insubstituïbles", suggereix l'analista.

Més culpables

Totes les mirades -i les crítiques- s'estan centrant en el triangle interior que, tant al Barça com a la roja , formen Busquets, Xavi i Iniesta. Eren la combinació perfecta i ara, de cop i volta, són superats per equips que els distancien i els angoixen amb pilota. Tenir la possessió és gairebé un problema pels paranys dels adversaris, que els esperen amb faltes i anticipació. El futbol de toc ha tingut tanta dependència d'ells que, quan se'ls ha privat de tocar, són els que semblen haver baixat més el rendiment, encara que les derrotes apuntin també a una implicació defensiva menor, marcatges deficients, poca mobilitat en posicions ofensives i falta de profunditat. Però quan no tothom rep el mateix premi, tampoc tothom té la mateixa culpa.

"Renovar la gana"

"No s'ha de ser dramàtic. Ahir i contra el Bayern, vaig tenir la sensació que els jugadors ho intentaven. No falla l'actitud, és una qüestió de ritme, de preparar-se per tornar a sortir a mossegar", comenta Muñoz, que destaca l'exhibició física de Dani Alves per esquivar l'argument de la fatiga.

Per Torquemada, la clau "és renovar la gana". "No és el mateix voler guanyar que sentir la necessitat de fer-ho. Ahir el Brasil s'hi jugava la vida, derrotar la campiona del món li donava un any de crèdit per preparar el Mundial. Ja des de l'himne es va notar", recorda.

¿Neymar, l'esperança?

Que Espanya patís una derrota amb idèntic guió que el conegut al Barça ha tret del calaix el llistat de retrets que ha acompanyat els partits importants de l'era Tito: l'onze de gala no pot jugar tants partits, l'equip és massa vertical, falta banqueta que afegeixi competitivitat, no hi ha gol sense Messi...

L'únic que va aportar il·lusió és Neymar. "És un jugador molt ràpid, molt bo. És una gran notícia que el tinguem al Barça l'any que ve", va valorar Piqué després del partit. Torquemada, però, matisa l'eufòria: "Si el Barça planteja l'any a les àrees amb Neymar i Messi s'equivoca perquè no ha nascut per a això. Cal tornar a sentir-se forts, frescos i dominadors al mig del camp. I ahir ens van recordar que s'ha d'actuar".