Deures continus a Can Barça

BarcelonaUn 4-0 no alleugereix gaire. El llistó d’exigència a què s’ha obligat el Barça en l’última dècada és tan alt que els bons resultats no calmen prou. Sempre hi ha brases enceses -l’estil, els cracs, el compromís- esperant un cop de vent per revifar. La golejada al Borussia Mönchengladbach ha quedat deslluïda per l’apatia d’un rival que no s’hi jugava res i, tot i que s’estiguin fent lectures positives de l’actuació de l’equip i del rendiment concret de determinats jugadors, com Aleix Vidal, Denis Suárez o Arda Turan -al marge de l’exhibició menys sorprenent, per habitual, d’Iniesta o Messi-, l’aficionat del Barça va marxar dimarts del Camp Nou esperant el pròxim dia espès per tornar a dubtar, a desconfiar. L’Osasuna pot ser el Màlaga i, en pocs dies, toca derbi contra un Espanyol defensivament pletòric.

A la Ciutat Esportiva, l’horitzó es mira amb més convenciment que a la graderia o al carrer. En aquest tercer any amb Luis Enrique, l’equip no ha convençut prou, i ni tan sols les aparicions públiques d’altaveus com Gerard Piqué demanant confiança tranquil·litzen el soci blaugrana. “No crec que l’equip necessités moral pel que fa al joc -va dir Mascherano després del Gladbach-. Sí que és important per a nosaltres guanyar. Aquest club t’exigeix guanyar sempre que jugues, tots els partits en què et poses aquesta samarreta”.

Les victòries donen temps, i amb el temps l’equip va trobant el joc que se li reclama. El tècnic asturià ho engloba tot en un procés d’evolució “lògic i normal” dins una temporada i, des de fora, s’imagina un vestidor amb piles i piles de deures que encara ha d’anar fent i que necessita anar fent -per tant, de vegades desfent- alhora.

Tenir ratxes de 90 minuts

L’equip encara no ha pogut encadenar dues parts de bon joc

El primer gran retret que està havent d’assimilar l’equip és que no aconsegueix arrodonir cap partit, que quan fa una primera meitat poderosa acaba patint en la segona o que necessita el pas per vestidor per capgirar una dinàmica negativa perquè és el rival qui marca el ritme. Li va passar amb Iniesta al clàssic, a l’Etihad contra el City, al Pizjuán amb el Sevilla, a casa contra l’Alabès… Són molts els exemples de dies en què s’ha vist un Barça de dues o tres cares durant 90 minuts. Dimarts, la fase de domini es va allargar una hora, fins que el 3-0 i la sortida d’Iniesta van relaxar el ritme.

El Barça ha de vigilar que hi hagi menys distància entre el dia en què tot surt i quan l’equip s’encalla. Té a veure amb el que planteja el rival, però el repte és tenir més capacitat per canviar les inèrcies negatives de determinats duels i, alhora, tenir-ne per allargar els bons moments. “Hem de seguir creixent com a equip i intentar millorar el nostre rendiment”, apunta Luis Enrique.

Estabilitzar les emocions

L’actual plantilla sembla més vulnerable als estats anímics

I el rendiment, en bona mesura, anirà lligat a l’estat anímic del grup, i especialment en un equip tan viu com aquest Barça amb Luis Enrique. És un equip emocional, més vulnerable que altres als mals dies, als moments de confiança delicada després d’algun error o mala actuació, però alhora, més esplèndid quan les coses van bé. És més impressionable al Camp Nou. Vola o frena, per molt que la pissarra lluiti per guanyar presència i protegir-ho tot dels impulsos. Aquesta gestió de la pressió, per exemple, s’aprecia en Ter Stegen, que s’està forçant a ser prudent després d’alguns errors, o en la necessitat de fer gol que està bloquejant Paco Alcácer quan competeix. Pot tenir a veure amb la joventut de la plantilla, especialment de les noves incorporacions -que ara tenen entre 22 i 23 anys-, i que contrasta amb els dos anys anteriors, en què els joves només eren els del filial i, la resta, eren fitxatges més experimentats (Arda, 28; Vermaelen, 28; Mathieu, 30, o Rakitic, 26).

Aquest primer semestre del curs està desorientant l’entorn blaugrana, perquè no es detecta un únic rival que freni el Barça sinó que s’han endut premi els que es repleguen (Màlaga), els que pressionen a dalt (Celta), els que roben i contraataquen (City), els que et prenen la pilota (Reial Societat) o els que t’igualen en qualitat (Madrid). “Un equip no pot mantenir un nivell superlatiu sempre -reflexionava Mascherano després del 4-0-. Portem dos anys i mig jugant amb aquest entrenador i fent molts partits a un nivell superlatiu”. Molts i variats. És la riquesa i imprevisibilitat que buscava Luis Enrique però que no sempre surt.

Atacar bé les muralles

El joc posicional quan falta espai depèn encara massa d’Iniesta i Messi

Haver resolt un plantejament ultradefensiu com el que va venir a fer el Borussia Mönchengladbach amb quatre gols no fa que se superin tots els problemes en partits amb un rival replegat. L’atac posicional del Barça, quan es queda sense espais per avançar, no sempre és tan fluid com dimarts, especialment quan no poden jugar Andrés Iniesta i Leo Messi. Dimarts, la direcció de joc del manxec i l’argentí va fer viure el Barça a camp rival, on va repartir el 76,43% de les passades (de les 939 bones que va fer). Sense Iniesta al camp, la dada va baixar fins al 55,59%, fruit, també, d’una inevitable pèrdua de tensió pel 3-0 que lluïa en el marcador.

L’equip ha provat diferents combinacions per trobar joc interior i poder marejar el rival, però no sempre es troba l’equilibri entre la necessària vertical dels jugadors de dins i les seves aparicions en espais curts, també necessàries. El Màlaga va ser l’últim exemple frustrant d’un Barça que, sense Iniesta i sense Messi -van jugar Busquets, Rafinha i Denis al mig del camp i Arda Turan, Alcácer i Neymar a dalt-, amb prou feines va poder inquietar Kameni. El porter camerunès va evitar el triomf amb tres grans aturades, la majoria en els minuts finals i després de l’expulsió del central visitant Llorente. “Quan els rivals es tanquen al darrere, si estan ordenats, amb tres centrals és molt complicat entrar per dins, ens deixen més espai per les bandes, però és complicat”, va analitzar Sergi Roberto aquell dia. És complicat i és un dels reptes.

Domar els partits oberts

Quan el rival pressiona a dalt, porta al límit un Barça que es descontrola

L’altra missió de l’equip blaugrana és resoldre el dilema de què vol fer quan el rival li proposa una altra classe de partit: quan l’adversari pressiona ben amunt, quan li discuteix el domini del joc, quan l’obliga a anar al límit. Són dies en què s’obren més espais dels habituals i el Barça se sent capaç de potenciar el talent del seu trident golejador. Dels tres de dalt, és Neymar qui millor s’acomoda a aquest escenari a la carrera, i fins i tot Luis Suárez navega amb més perill que en els dies en què no troba un pam de terreny desocupat.

Pel camí, però, el Barça perd control i ordre, un context que el debilita defensivament -i que transmet patiment, centralitzat en la figura d’un Sergio Busquets a qui es veu desbordat de cop i volta-. Si es juga a l’intercanvi de cops, la ruleta russa pot trobar la bala en qualsevol acció, i tot i que el Barça tingui prou qualitat per sortir victoriós en la majoria dels dies d’anar d’àrea a àrea, les probabilitats de derrota també augmenten. El dilema per als blaugranes segueix passant per resoldre si, ficats en aquest context, val més la pena deixar-se arrossegar pel cabal del riu amb les millors armes -d’aquesta manera es va analitzar la presència de Rafinha, André Gomes o Arda a Balaídos- o buscar els millors arguments per rebaixar la tempesta -a Sevilla, per exemple, es va optar per Rakitic i Denis-.

Recuperar el to defensiu

L’equip segueix trobant fórmules per protegir-se sense desgastar el trident

Però no tot és una qüestió de com gestionar la fase ofensiva, sinó que s’hi ha de lligar la fase sense pilota. Aquesta temporada, l’equip ha consolidat el 4-4-2 com l’estructura que més bé el protegeix i que allibera Luis Suárez i Messi de responsabilitats defensives. Neymar s’encaixa a la línia de migcampistes i l’interior dret -habitualment Rakitic- assumeix les funcions d’home de banda per tapar l’esquena de Messi. Però alguns dies, com a Anoeta o al clàssic, la implicació dels cracs en la sortida de pilota no té la intensitat de les millors èpoques i això facilita que el rival s’apoderi de la possessió. I, sense pilota, el Barça pateix més.

Creure’s el fons d’armari

Partits com el de dimarts a Europa ajuden a integrar els nous en el pla

Un patiment defensiu més allargat en el temps deriva en una fatiga més elevada que està alimentant les rotacions, sobretot entre defenses i migcampistes. Els atacants només s’han assegut quan una sanció o una lesió els hi ha obligat.

El discurs del tècnic segueix sent que necessitarà “tots els jugadors implicats” fins a final de temporada, perquè serà el grup i no les individualitats el que porti l’equip als títols. Ho repeteixen, un per un, els jugadors. Ho va admetre Messi quan se li va preguntar per la messidependència de l’equip i, després del clàssic, també Iniesta va esquivar els elogis per compartir responsabilitats i mèrits amb tota la plantilla.

Com ja va fer el primer any, el cos tècnic va repartint minuts amb criteri -seguint variables tàctiques o condicionals, segons el dia- per rodar tots els futbolistes i anar tocant tecles, en funció del que cada setmana reclama l’equip, perquè quan arribi el dia gros a l’onze de gala hi puguin entrar fins a 14 o 15 jugadors. S’hi està treballant.