Javier García Chico: “Al brasiler Da Silva li pot passar com a mi a Barcelona 92”

BarcelonaAquesta matinada s’ha decidit l’or olímpic en salt amb perxa, una de les proves més estètiques i complexes de l’atletisme. La seva màgia va seduir l’Estadi de Montjuïc als Jocs de Barcelona 1992, quan el barceloní Javier García Chico (1966) va penjar-se un bronze històric.

Mai falla: la perxa sempre es deixa més d’un favorit a la qualificació. Ha passat a Rio amb Wojciechowski i Holzdeppe.

La qualificació és complicada sempre, i sobretot en uns Jocs. En l’últim Europeu, Renaud Lavillenie, el gran favorit, va marxar amb tres nuls. Canvien els vents, els horaris, hi ha nervis, no són situacions fàcils de gestionar. Només poden passar dotze i ara mateix hi ha 20 atletes amb marques per sobre de 5,80m. En grans campionats, entre els sis o set millors sempre hi ha una o dues sorpreses. Fins i tot Serguei Bubka fallava.

La perxa reclama més que cap altra prova que tot s’alineï per fer un salt.

Els salts amb llistó, com l’alçada o la perxa, són diferents a la resta de modalitats, perquè et posen la marca que has de fer abans de fer-la. En longitud, tu primer saltes i després et mesuren el salt, però aquí et posen un llistó i et demanen que el superis. Imposa molt.

Però alguns cops tot encaixa, com aquell vespre d’agost a Barcelona 92.

Em va sortir tot rodó, ja m’estava anant tot molt bé abans dels Jocs. Estava en un estat de forma excel·lent, sabia que no tindria cap més opció d’endur-me una medalla olímpica. Em sentia predestinat. Fins i tot em veia guanyador! Mentalment estava molt fort, físicament i tècnicament arribava molt bé i, a sobre, tenia 80.000 persones animant-me, a casa. Els quatre factors que més influeixen en una competició estaven al meu favor. Va sortir tot perfectament, vaig derrotar el quart pels nuls i l’or se’m va quedar a 5 centímetres. Les medalles, al final, es resolen en això, en pocs centímetres i amb un cop de sort, com ara que caigués eliminat Bubka.

Que el millor del món no passés a la final, amb el temps, ha tret mèrit a aquell èxit teu. Ho has dit algun cop.

És que en tots els Campionats d’Europa o del Món el més normal és que un dels tres bons punxi o no faci la seva millor marca. Sempre passa. I si Bubka guanya l’or i un dels altres russos dubta una mica i no ho fa tan bé, jo hauria fet medalla igualment, i s’hauria reconegut més el mèrit que va tenir. És el que crec. En qualsevol cas, jo estic molt orgullós del que vaig fer, el bronze surt als llibres d’història i tant me fa si Bubka va fallar.

Perquè ningú et prendrà que tot Montjuïc acabés corejant el teu nom.

Exactament, aquest és un record que es quedarà per a mi per sempre. Guanyar una medalla olímpica no és gens fàcil, cada dia ho estem veient.

La competició també és això. No fallar i aprofitar que un de millor sí que falla.

Sí, tothom et pot donar com a guanyador però després has de guanyar. Has de saltar un centímetre més que el que ha quedat segon. Aquell dia era molt incòmode per a la perxa, els vents canviaven constantment i això afectava els talonaments i la confiança. Bubka segurament pensava que guanyaria amb facilitat i quan va veure que la cosa no seria tan senzilla es va estressar més del compte i no ho va saber gestionar.

I què n’esperes, de la final? ¿Li pot pesar la pressió al francès Lavillenie o hi haurà sorpresa amb l’amfitrió?

Thiago Da Silva crec que serà al podi. Quan competeixes al teu país hi ha una motivació extra que t’ajuda a superar els inconvenients del vent o els talonaments. I Lavillenie hauria de guanyar, perquè guanya el 99% dels mítings que fa, però només dependrà d’ell. La cosa hauria d’estar, també, entre el nord-americà Sam Kendricks i el canadenc Shawn Barber.

Que també va patir per passar a la final amb encert en el tercer intent en 5,45 m.

Per això et dic que una cosa és la lògica i després hi ha la competició. Kendricks és més regular, Barber no arriba tan bé, i el factor públic pot empènyer el brasiler.

¿Tindrem un cas García Chico amb el local Thiago Da Silva?

Sí, li pot passar com a mi a Barcelona. Si ell fa la seva marca, farà medalla segur. Però això implica fer la teva marca en el dia D i hora H, i això és realment complicat. Al final tens 80.000 persones mirant-te i això els atletes tampoc estem acostumats a viure-ho.