Misc 11/11/2013

L'ombra llarga d'un equip que s'estira

El Barça tira de la versió pragmàtica per explotar les debilitats d'un Betis obert

i
Natalia Arroyo
2 min

El repte de cada partit ja no és només girar el plantejament del rival per acomodar-lo a una proposta de joc concreta i sabuda. Ara és, més aviat, aprofitar-se del plantejament de l'adversari per treure de l'armari el vestit més adequat. A mida. El curt. El llarg. O tots dos, si cal. El Barça està trobant la seguretat en la seva capacitat de mutació. D'adaptació als escenaris. La capacitat de determinar el ritme de partit s'ha equilibrat a la plantilla i ara són les fases del joc, i no l'essència de la pissarra, les que diuen a qui li toca brillar.

Cesc passa a fer de Messi

Ahir al Benito Villamarín l'atreviment -temerari- del Betis convidava Neymar i Pedro a ser puntes de llança, escudats per un Cesc que va haver d'assumir el paper de Messi quan l'argentí va demanar el canvi per una lesió muscular. El d'Arenys es va fer seva la posició per començar el seu repertori d'anades i vingudes verticals, la seva personal manera de flotar per totes les zones per acompanyar la possessió de l'equip i portar-lo a l'àrea.

I és allà on aquest Barça actual se sent més fort. Té velocitat per assaltar-la. Té una assegurança de vida sota els pals. I manté la fam ferotge per foradar-la, com més cops millor.

Pepe Mel, com sempre, va buscar incomodar el Barça a través d'una pressió alta, un equip que no s'enfonsés al seu propi camp i busqués les pessigolles als centrals amb caigudes a la banda de les dues referències (Verdú i Jorge Molina) i carreres profundes dels extrems (Vadillo i Juan Carlos). Però l'aposta es va acabar convertint en una defensa avançada i uns metres d'oxigen perquè els migcampistes blaugranes aixequessin el cap i construïssin un atac clar i directe. Sense barroquismes. Sense pausa.

Dos gols freds, dos cops directes

Amb metres a l'esquena, al Barça li va anar bé córrer, malgrat que el partit se li descarrilés. Sostingut per les mans d'un concentrat Valdés i quan més patia, el Barça va veure com Song transformava una recuperació en una assistència de gol perquè Cesc obrís el marcador. Sense temps per celebrar-ho, Pedro va caçar al mig del camp un refús de cap de Puyol i es va inventar una jugada personal que sentenciava el matx. S'ensumava una altra victòria àmplia sense brillantor. Una altra victòria senzilla amb poca possessió. Una altra victòria gestada sobre la reacció. Però una altra victòria.

El Barça va tornar a demostrar ahir que accepta estirar-se. Que està aprenent a sobreviure quan es va i es ve, encara que sembli que els metres de desert al mig del camp traeixin els pilars més bàsics. El repte continua sent trobar més punts d'unió entre l'ombra i la llargada.

stats