Messi, la matrioixca infinita del Barça

BarcelonaDins de Leo Messi, sempre hi ha un altre Leo Messi. I quan sembla que ja s’han destapat totes les versions possibles d’evolució de l’argentí, apareix un altre mini Messi que resol un buit intern de l’equip. Extrem, mitjapunta, davanter, fals nou, segon punta, altre cop extrem, migcampista... Les capes són infinites, són complementàries, són la perfecció d’un gran Messi que sempre hi és, embolcallant-ho tot, donant sentit a les petites essències del joc. Les més profundes. Messi és com una matrioixca, és la nina russa que el Barça va destapant any rere any, sorprès encara dels encants amagats que Messi va descobrint quan obre la joguina.

I el Barça hi juga mentre juga Messi. Des de la seva irrupció fa tretze anys, en un amistós el 16 de novembre del 2003 a Porto, ha anat seguint les seves pulsions per anar trobant el millor context per fer-lo lluir.

Dimecres a Celtic Park, la superioritat de Messi va tornar a esgotar els qualificatius. Va ser l’home gol,va repartir assistències per ampliar la victòria, va portar el tempo del partit al cercle central. Va fer-ho tot i va fer-ho tot bé. El dríbling a Brown a tocar de la línia de calç, amb dos cops de maluc i una suau picada de pilota per allunyar-la de la puntada del capità local, és la metàfora de la impotència que genera el seu futbol. No hi ha marcatge possible per a un futbolista que ho fa tot.

El do de la normalitat

I ho ha fet tantes vegades que tot sembla repetit. La constància amb què Messi desencalla partits i renova el repertori d’intervencions és al·lucinant, fins i tot per als que el veuen en acció cada dia. “Messi va estar com està sempre”, era l’única resposta que sabia donar Luis Enrique després de l’enèsima exhibició de l’argentí en Champions. Una més en la rutina que s’ha acceptat com a normal a Barcelona.

Però ¿de què va jugar Messi a Glasgow? Teòricament, la seva ubicació a la pissarra el portava a l’extrem dret, però des de la banda va apoderar-se de la resta de zones del camp, especialment el carril central, on va acumular el 74% de les intervencions. Van ser Rakitic i Sergi Roberto els que van mantenir l’amplitud ofensiva de l’equip per la dreta, per reequilibrar la tendència natural de Messi a acostar-se a Sergio Busquets. L’argentí va ser el principal canalitzador de joc dels blaugranes (amb un volum de passades habitualment pròpia dels migcampistes), assumint les funcions que l’aficionat culer té associades més aviat a Andrés Iniesta o, fa algunes temporades, a Xavi Hernández.

Creador amb gol

Quan ells hi eren, de fet, Messi destacava per altres coses -els gols, les assistències-, gràcies a l’instint que el fa detectar les necessitats col·lectives per inventar-se el millor escenari per lluir. Ara té el talent d’integrar noves habilitats en el seu manual futbolístic sense haver de renunciar a les versions anteriors -participa més en la creació, com contra el Celtic-, però sense deixar de ser decisiu de cara a porteria -dimecres va fer els dos gols de l’equip-, encara que la seva maduresa -futbolística i personal- l’hagin allunyat d’aquell jugador adolescent que, sobretot, regatejava. Aquella nina encara hi és i encara surt a jugar quan toca, però queda protegida per versions més globals.

Perquè l’olfacte futbolístic de Messi és únic, és egocèntricament brillant, és decisiu, encara que ell busqui fórmules verbals per suavitzar la seva influència en el col·lectiu. “Sóc al Barça, al millor equip del món. És un equip impressionant que no pot dependre només d’un jugador. Ni m’ho prenc com un elogi ni em preocupa”, va dir ahir en un acte promocional de presentació de les seves noves botes.

El debat sobre si la dependència és més o menys profunda serà llarg, al Camp Nou, una mena d’huracà que fins i tot, depèn del dia, amenaça el llegat futbolístic de Pep Guardiola en el món del futbol. No és la guerra de Messi, que senzillament segueix dedicant-se a buscar -i provocar- les millors situacions per seguir marcant les diferències.

“Feia de mitjapunta al Mini”

Res de nou. Les ha marcat sempre, també al Miniestadi en els pocs partits que va jugar amb el filial. Com a juvenil, en l’any del seu debut amb Frank Rijkaard, Messi es va beneficiar d’un model de joc al club que reforçava la figura del mitjapunta, del deu repartidor de joc per darrere d’un davanter centre més referencial. “Aquell dibuix encaixava perfectament amb l’esperit de mitjapunta de Messi -rememora Jaume Marcet, que ha narrat per a Barça TV partits d’aquell Messi semidesconegut-. Va jugar sempre de deu, amb tres jugadors per davant seu”.

La figura del mitjapunta era determinant en el sistema de joc del Barça: era un jugador tècnic, creatiu, el punt d’enllaç bàsic entre defensa i atac. “Sorprenia perquè Messi feia molts gols, però la seva principal virtut era la passada de gol, la manera com alimentava el davanter i els extrems. També pel desequilibri, però sobretot per la visió de joc”.

Abans, al cadet, també era un deu dins un 3-4-3. La seva família ho celebrava, perquè el jugador desitjava fer d’“ enganche ” típic argentí, però patia per l’alta competència que hi havia al club, amb jugadors com Iago Falqué o Cristian Ceballos. Però ells no van saber adaptar-se al pas a 4-3-3 que va fer desaparèixer el mitjapunta: no eren ni extrems ni migcampistes. “Messi sí que s’hi va adaptar”.

Fins i tot passant pel procés antinatural d’ubicar-se a l’extrem a cama canviada amb Rijkaard, on va haver d’inventar-se “el recurs d’anar cap a dins, de buscar el xut quan no havia sigut davanter”.

Reinvencions. Petits Messis dins el gran Messi. Diferents Barces dins el mateix Barça, activats per Messi. La matrioixca infinita.

Mutacions tàctiques a cop de pulsions

Un driblador a la dreta

Fa 13 anys, el Barça va veure debutar Leo Messi, un menut regatejador que superava rivals amb una facilitat que, als 16 anys i mig, semblava un insult en el món futbolístic dels adults. En aquell amistós a Porto, l’argentí no va trigar ni un minut a rebre una pilota i encarar el seu defensor: en concret, 44 segons. I és que les aparicions inicials de Messi al primer equip del Barça buscaven potenciar la seva principal virtut llavors: el desequilibri amb la pilota controlada.

La revolució de Guardiola: de l’extrem al fals 9

Del 2003 al 2008, Messi va fer-se un lloc a la dreta de l’atac d’un Barça que havia excel·lit amb Eto’o i Ronaldinho. Fins que Guardiola va donar-li galons per l’interior, ubicant-lo com a referència pel centre. Però Messi va interpretar la posició d’una manera especial, partint de la punta per aparèixer arreu. Gairebé va doblar la influència, entre gols i assistències.

Davanter-solució

L’impacte golejador de Messi va ser tan alt en aquella etapa que la continuïtat del Barça amb Tito Vilanova i Gerardo Martino va derivar en la versió més focalitzada en el gol de l’argentí. Davant la pèrdua de control en el joc, va ser la solució ofensiva de l’equip. Amb l’equip jugant més clarament per a ell, va incrementar l’eficiència de cara a gol (62% de precisió de remat) i va trencar tots els rècords. Va arribar a tenir, de mitjana, 1,56 gols per partit.

Esquivant la trampa del rival des de la banda

L’esclat golejador de Messi va anar lligat a una desatenció pel joc col·lectiu que va bloquejar el Barça contra els rivals que van saber frenar la capacitat d’influència de l’argentí. Quan Luis Enrique es fa càrrec de l’equip, el Barça té assignatures pendents contra adversaris densos tipus Atlètic de Madrid. Es resol amb l’arribada d’un davanter centre pur (Luis Suárez) i un retorn de Messi a la banda per fer de teòric extrem. Des de la banda dreta, es reactiva la millor versió.

Totcampista

Si es fa una llista de les responsabilitats d’un extrem, difícilment se li atorgarà la missió d’organitzar el joc de l’equip en zones centrals, entre els defenses i el pivot. Tampoc ha d’actuar, en teoria, a la banda oposada. I Messi cada cop ho fa més. L’actual versió de l’argentí és la més omnipresent i està tenint l’habilitat d’afegir funcions sense perdre les seves virtuts en el dríbling, el remat i el gol.