“El podi a Rio no compensa l’or de Londres: allà hauria sonat l’himne”

BarcelonaEl somni olímpic pesava 257 quilos i una bona dosi de ràbia. A Rio de Janeiro l’halterofilista Lydia Valentín va penjar-se una medalla de bronze carregada de simbolisme, després d’aixecar 116 quilos en arrencada i 141 en dos temps. L’èxit, d’alguna manera, premiava l’esforç de tres Jocs en un únic podi. “No va compensar -matisa en una conversa amb periodistes a l’hotel W de Barcelona-. El podi de Rio el vaig viure amb emoció per tot el que m’havia costat aquell cicle, però no em treu l’espina de Londres. És diferent. Al 2012 era primera, haurien fet sonar l’himne per mi”.

Hi ha fúria a la seva veu. No la dissimula ni la camufla. “He sortit molt perjudicada pel dopatge”, sentencia, després de saber que els resultats positius de les seves rivals la deixaven com a campiona als Jocs del 2012 i subcampiona als de Pequín 2008. Ho va saber pocs dies abans de competir a Rio. Massa tard.

Parla d’uns danys emocionals que ja no es poden reparar però sí que està lluitant per compensar els econòmics. “No faig números del que he perdut, no faig esport per diners. Però els d’halterofília som una federació petita, tenim pocs recursos i les subvencions són les que són. No és el mateix tenir un medallista olímpic que no tenir-lo”, es lamenta. Sobretot perquè des de Rio ja ha notat l’impacte del resultat. “Ara sóc més mediàtica. Hi ha hagut una mena de boom després del bronze i els positius”.

El procés per reconèixer-li els altres èxits encara trigarà, perquè està en fase d’al·legacions de les atletes afectades, però té la promesa del president del Comitè Olímpic Espanyol, Alejandro Blanco, que “tot es resoldrà en el mínim temps possible”. Per a la lleonesa és urgent, perquè “si algú fa trampa, s’ha de saber de seguida”. És conscient que s’ha erigit en un referent del joc net, especialment en un esport tan esquitxat per la sospita de dopatge. “He demostrat que es pot ser al podi sense cap substància il·legal”, proclama, rotunda.

Als 31 anys, aquest discurs és el seu motor, l’energia extra per continuar competint. És l’única manera de defensar els valors de l’esport que l’han fet créixer -“l’esport m’ha fet ser qui sóc, ha marcat la meva personalitat”-, és l’única fórmula per avançar cap a Tòquio 2020 amb ambició i esperança. “Seran els meus últims Jocs i vull gaudir del cicle olímpic, assaborir cada pas. No penso en cap medalla, només a donar el màxim de mi”.

El tarannà competitiu i sacrificat de Lydia Valentín ha seduït la marca de neumàtics Bridgestone per escollir-la com una de les ambaixadores de la campanya Persegueix els teus somnis, supera els obstacles. “He trobat moltes dificultats pel camí. L’última va ser lesionar-me a vuit mesos de Rio. Però de petita em vaig proposar ser esportista d’alt rendiment, competir amb les millors del món, ser en uns Jocs, i gràcies a tots aquests obstacles avui sóc una persona més forta”.

No ho diu literalment, tot i que també presumeix, amb molt d’orgull, d’haver sigut la primera medallista olímpica de l’halterofília espanyola. “Que en un esport de força com el meu, que tan poc s’associa al gènere femení, la primera medalla l’hagi guanyat una dona em satisfà molt”. A Catalunya, de fet, actualment hi ha 43 dones practicant halterofília de manera federada, i fa deu anys n’hi havia només 7. Valentín recorda que va acabar practicant aquesta disciplina gairebé de casualitat, per la insistència d’un entrenador que la va veure destacar al Poliesportiu de Camponaraya -municipi d’El Bierzo, a Lleó-, saltant i corrent més que la resta mentre feia bàsquet i atletisme. “Era molt esportista. Tenia molta força explosiva, molta coordinació. Em va proposar entrenar amb ells i hi vaig anar. Al principi no sabia què era allò, però em va agradar el sistema d’entrenaments. Eren jocs, de petit no aixeques peses, i érem un grup de nois i noies. Em va agradar l’ambient i m’hi vaig quedar”. I ara és un referent per a les joves generacions. “Em fa molta il·lusió ser un model a seguir per a les nenes, jo no tenia en qui fixar-me quan començava”.

I, sense miralls, ha trobat el seu segell personal, la seva marca. És el cor que acompanya les peses en la seva signatura o el que dibuixa amb les mans quan guanya. En un esport estigmatitzat com a masculí, Valentín és una irrupció positiva, i en una societat que destria cossos a partir d’estereotips estètics, és una imatge renovada. “Tinc el cos perfecte per fer el meu esport i n’estic ben orgullosa”, diu, somrient.