23/03/2015

Sentir-se orgullós i poderós de tenir múltiples cares

3 min
Messi intentant una acció individual envoltat de fins a tres jugadors del Madrid. L’argentí va poder desequilibrar sobretot al segon temps.

Periodista i entrenadoraVa acabar sent el partit de les àrees i les transicions que s’esperava. Un partit múltiple, com múltiples són actualment les personalitats dels dos equips. El Barça va tenir pilota i també va córrer. Va defensar, va patir i va colpejar en l’estratègia. El Madrid va inquietar en la carrera però també des de l’atac estàtic. Al final, però, i amb un marcador més curt del que hauria pogut ser (per la falta d’encert blaugrana i les aturades decisives de Bravo), es va imposar un Barça que va semblar estar més preparat per als diferents escenaris que es van anar obrint durant el joc. Ja ho havia dit Luis Enrique en la prèvia: el partit no es podrà controlar durant els 90 minuts, i el més llest en el descontrol va ser aquest Barça multifacial, que ha deixat d’avergonyir-se per contracolpejar i treu pit de l’extra que ha afegit al manual.

Amb les alineacions previstes i un Madrid indefinit entre el 4-4-2 i el 4-3-3, el partit va començar a moure’s amb el Barça portant el pes del partit, però sense trobar ni la recepció profunda de Suárez (bloquejat pels centrals) ni les obertures de Messi (a qui vigilaven Isco i Marcelo) i Neymar (lligat en curt per Carvajal). Només Iniesta en conducció accelerava l’atac en els primers compassos. El ritme de joc blaugrana no era mai prou alt perquè el Madrid fes evident que no és sòlid en fases defensives que s’allarguen. De fet, l’1-0 va arribar en una acció a pilota aturada.

El pla del Madrid semblava clar: resistir a les estones d’atac posicional del Barça i espantar a la contra. Si no era efectiva a la primera, es volia construir un atac més llarg des d’allà. Els recursos eren els habituals: Bale en un desmarcatge en ruptura (o conducció vertical) a tocar de la banda dreta, fent patir Jordi Alba i reclamant l’esforç en cobertura de Mathieu. Per l’altra banda, el triangle Marcelo-Isco-Cristiano es repartien els espais per trobar sempre una opció ampla entre l’esquena de Messi, el perfil de Rakitic i la cara d’Alves, i dos punts de suport a dalt i enrere. En el parcial central del partit (minuts 25-60), i malgrat la millora de la posició de Rakitic després del descans, aquesta va tornar a ser una zona vulnerable del Barça, com ho havia sigut al Bernabéu i en els duels de la temporada passada.

A la represa es va seguir amb les inèrcies del primer temps, amb un Madrid còmode amb la pilota a camp rival però un Barça més compacte, que impedia la progressió i la combinació blanca. Llavors va aparèixer la recepció de Suárez en profunditat, que, per l’espès marcatge de Ramos i Pepe, havia sigut inexistent. El 9 blaugrana es va inventar el gol del 2-1 que va tornar a girar el guió que s’estava imposant. Des de l’avantatge, el Barça va poder jugar més tranquil, tant en les fases sense pilota com en les d’atac. I és aquí on es va veure el nou Barça, el que explota els espais vestint-se de Madrid. Va començar a cavalcar Neymar, va aparèixer la versió més desequilibrant d’un Messi poc actiu fins aleshores, va començar a naufragar el Madrid, perdut en la carrera enrere. Però la falta de punteria va impedir que el marcador es resolgués abans i va obligar a arribar als minuts finals amb la por d’un possible empat madridista. Potser per això, a quinze minuts per al final Luis Enrique va substituir Rakitic per donar entrada a Busquets, en el que es va entendre com un canvi per donar equilibri defensiu i cuidar millor la possessió. Però els atacs ja no implicaven el mig del camp.

stats